Enguany, els devots de Sant Bernat Màrtir celebrem el cinquanta aniversari de la primera peregrinació al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. I és que, ara fa cinquanta anys, el president de l'Arxiconfraria dels Sants Patrons, el senyor Manolo Montagud, va aprofitar els minuts previs a l'inici de la processó del Corpus Cristi, que a causa del mal oratge es va ajornar de dijous al diumenge dia 31 maig d’aquell any 1959, i va convocar els membres de la junta directiva de l’arxiconfraria a una reunió urgent. La cita era pel dia següent, a les 22 hores. La nit del dilluns no va ser especialment
calorosa quant a climatologia es refereix, però la temperatura dels assistents a la reunió va pujar a nivells ben considerables. El senyor Manolo havia preparat una bona taula amb dolços i licors de marca a la terrassa interior de sa casa. La reunió sols tenia un punt a debatre, però era ben sucós. I és què, l’abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, reverendíssim Edmundo Maria Garreta, havia adreçat una carta a l'Arxiconfraria en contestació a una anterior que el senyor Montagud havia enviat dies abans, i en la qual manifestava a l’abat, la voluntat dels devots bernardins de començar una etapa d’amistat i bones relacions entre el Monestir de Poblet i l’arxiconfraria alzirenya. L’abat, en el seu escrit, acceptava ben gustós la invitació, però venia acompanyada d’una important petició: els monjos de Poblet volien ampliar el seu tresor monacal amb una nova relíquia del Pare Sant Bernat, tot amb la pretensió de restituir la desapareguda durant l’exclaustració de l’any 1835.
En el monestir pobletà eren sabedors que les imatges alzirenyes de Sant Bernat i les Germanetes són reliquiaris, i que guarden al seu interior la joia sagrada de les despulles mortals dels sants.
La demanda del pare abat va desorientar el president i els seus directius.—I ara què fem? —va preguntar el senyor Montagud als membres de la junta—, les relíquies estan lacrades i segellades. No les podem tocar.
Tots sabíem ben bé que era necessària l’autorització del senyor arquebisbe de València per tal de desprecintar la imatge de bronze i traure un osset del seu interior. Però també pensàvem que no quedava altra alternativa que complaure l’abat si volíem continuar amb el projecte d’agermanament de la nostra arxiconfraria amb la comunitat de l’abadia de Poblet.
Sense pèrdua de temps començàrem els preparatius. Informàrem el senyor arxipreste don Francisco Albiol i el senyor alcalde don Bernardo Andrés, i sol·licitàrem audiència amb el senyor arquebisbe, el reverendíssim Marcelino Olaechea.
I la cosa va anar bé. La Corporació Municipal ens va obrir les portes de bat a bat i ens va oferir tota la seua col·laboració. La confraria de la Mare de Déu del Lluch es va sumar als actes i de manera conjunta organitzàrem una gran peregrinació pels dies 28 i 29 de juny, aprofitant el pont festiu de Sant Pere i Sant Pau. Omplírem un gran autobús amb les autoritats municipals encapçalades per l’alcalde, el senyor Bernardo Andrés, i la junta de l'Arxiconfraria al complet presidida pel senyor Manolo Montagud. També tinguérem el suport del Centre Excursionista d’Alzira que es va unir a la peregrinació.
I ara, després de tants anys, encara resulta difícil oblidar la cordial rebuda que ens oferiren els monjos. La correcta atenció que ens dispensaren. I per descomptat, la majestuositat dels actes religiosos ben impregnats del solemne ritual de la bella litúrgia, i que celebràrem el dilluns, festivitat de Sant Pere. A les nou del matí la processó amb la relíquia bernardina duta davall
d'un pal·li, des de la porta daurada que obri el recinte conventual fins a la gran basílica monacal. Després, a les deu del matí, la missa pontifical concelebrada presidida pel reverendíssim pare abat. I per posar fi a la visita, férem un recorregut pel recinte monacal guiats per l’abat, el qual ens va mostrar les dependències més rellevants, i ens va explicar el procés de reconstrucció d’aquell impressionant edifici medieval que ens deixà a tots bocabadats.
L’encontre entre els alzirenys i els monjos cistercencs va resultar tan satisfactori que, finalitzada la jornada, i durant el temps de les salutacions i acomiadaments, el reverendíssim pare abat es va comprometre a vindre a Alzira el mes de juliol i participar en la festa dels Sant Patrons.
Aquell dia, molts alzirenys iniciàrem el retrobament amb el nostre passat, amb la nostra història. Aprenguérem moltes coses sobre el Rei Jaume I el Conqueridor, el monarca cristià que va fundar el Regne de València, que va morir a Alzira i que va voler ser soterrat a Poblet. Descobrírem les arrels cristianes dels nostres patrons, i poguérem comprendre millor l’esperit de generositat que va caracteritzar la vida de Sant Bernat.
Quan l’autobús inicià el camí de regrés a Alzira, i mentre els pelegrins miràvem cap enrere i ens acomiadàvem d’aquell increïble espai celestial, tots murmuràvem en silenci el desig de poder tornar algun dia, ja que allí, tots havíem sentit al nostre interior, la inenarrable presència de Déu.
I els nostres desitjos s’han complit. Des d’aquell dia, enguany fa cinquanta anys, els alzirenys no hem deixat de visitar, any rere any, el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Hi anem cada 2 de setembre, el dia que l’orde del Cister celebra la festivitat anual dedicada als Sants Màrtirs Riberencs.