Però escriure versos no es gens fàcil i s'ha de tenir una gran capacitat de creació literària que facilite l'afloració dels verdaders sentiments de l'artista, que són els que finalment fan atractiu i creïble el treball del poeta.
Alzira ha estat, al llarg dels anys, la llar de molts poetes fallers, figures destacades en l'art de l'escriptura que, amb paregudes o diferents formes narratives, han cantat i han exaltat el món tan singular de les falles d'una manera veritablement memorable.
Fa ja molt de temps, durant l'època de la meua joventut, vaig tenir l'honor de conéixer el Sr. Enrique Pérez Presencia, un autèntic personatge il·lustrat a la manera dels renaixentistes italians, que em va captivar des de la primera conversació que mantinguérem. Era una persona que facilitava i enriquia la relació amb les amistats. Un home que ho donava tot sense demanar res. Des del mateix moment que me'l van presentar, vaig saber que el Sr. Enrique i jo compartíem un particular univers amb llenguatge propi. Fins i tot, en el silenci sentíem l'eco de les paraules no pronunciades que sonaven a través del laberint secret del nostre enteniment. Al seu costat vaig madurar la meua vocació fallera treballant en el naixement de la falla del carrer del Cid, amb la sensació de començar una nova etapa de la vida i anar deixant enrere els anys tan difícils de la postguerra espanyola. Freqüentment em parlava del sofriment que li va causar la guerra civil i de com havia estat empresonat pel règim franquista. Però els temps anaven canviant i el que calia era mirar al davant i fer com qui obri un llibre nou i comença a llegir una nova història.
Havia passat l'estiu del 1958. Jo acabava de complir els díhuit anys i treballava de locutora a l'emissora Ràdio Alzira, EAJ-54 de la Cadena SER. Aquell hivern vaig començar a col·laborar amb el Sr. Enrique Pérez Presencia en la difusió radiofònica dels guions que solia preparar per a les falles que li ho demanaven. Encara recorde el gran èxit d'audiència que tenien aquelles emissions radiofòniques, amb les quals, les falleres i els fallers gaudien de fama i popularitat a través del mitjà de comunicació més modern que existia aleshores. Ràdio Alzira EAJ-54 era el motor de la vida social del nostre poble. Un poble que havia començat el procés de transformació més vertiginós de la seua història, comptant amb el suport inqüestionable de les falles que protagonitzaren un paper ben destacat en els canvis que marcaren el final d'un període de pobresa, i donaven pas a una etapa d'esplendor i modernitat. Aquell any 1959, la Junta Local Fallera va editar per primera vegada el llibre de les falles d'Alzira amb una portada a color obra de l'artista local Vicente Sanz Castellanos, i on s'arreplegava una informació completa de les deu falles grans i de les set infantils amb la il·lustració gràfica dels esbossos dels monuments i de les fotografies de totes les seues falleres.
Un dia del mes de gener del 1959, el Sr. Enrique em va parlar de la nova comissió que s'havia format al carrer del Cid, i amb la qual se sentia vinculat per raons familiars i de veïnat. El to de la seua veu era dolç i suau i li surava un sentiment de complicitat que el delatava. Va fer una pausa, em mirá als ulls i em digué:
--Elisín, m'agradaria poder proposar-te per a ser fallera de la falla del carrer del Cid. Seria una gran satisfacció comptar amb una jove tan culta i tan distingida com tu.
L'oferiment em sorprengué en un primer moment, però em va fer tant de goig, que no vaig poder reprimir una resposta precipitada i malauradament desafortunada.
--Res no m'agradaria més en aquests moments que ser fallera major d'una falla.
El Sr. Enrique abaixà el cap, i després d'una curta i dolorosa meditació em va dir amb un pelet de tristor:
--Ho sent de veritat Elisin. Jo sé que tu ets mereixedora del més gran honor que la falla més digna d'Alzira et puga oferir, i a més, per moltes i justes raons. Però la fallera major per a enguany ja està elegida, serà la meua filla Maribel.
Una repentina pertorbació em va sacsejar l'ànima, i sense que ningú ho notara, vaig traure totes les forces interiors de què disposava en un intent d'evitar desmaiar-me i poder continuar en peu com si res no haguera passat.
--Sr. Enrique --li vaig respondre amb la veu una miqueta tremolosa--, no es preocupe, ho podem deixar per a l'any que ve si Déu vol.
La promesa i el compromís quedaren sobre la taula. Jo seria la fallera major del carrer del Cid de l'any 1960. Mentrestant compartirem fatigues i glòries i treballarem de veritat portant la festa a una nova barriada. I per molts anys que passen, sempre recordaré amb nostàlgia aquella etapa de la meua joventut amb la satisfacció d'haver col·laborat en la creació d'una comissió fallera que sols va durar un any, i per la qual cosa, no vaig ser mai la fallera major.
Poc temps després vaig agafar el tren de la faràndula i de l'espectacle i comencí un llarg viatge sense retorn que m'ha portat a transitar per tots els camins del món. Però prou sovint, des de la distància, recorde els dies en què Alzira feia olor de taronges blanques i de mandarines de pinyol, de carros i haques, de pallorfes de dacsa i d'arròs. L'Alzira de capellans amb sotana i de teatrets parroquials. La dels cines Cervantes, el Giner, el Gran Teatre i la inoblidable Casablanca. I la de tantes històries totes juntes, que el sedàs de la memòria encara no ha pogut destriar.
Mai no he sabut si aquella falleta del carrer del Cid va ser la llavor perquè una nova comissió i una nova falla retornaren la festa, quinze anys després, a un veïnat i a una barriada tan extensa com la del carrer Albuixarres-Camí Fondo. Però sí que sé, que l'esperit de l'art i de la poesia també són el motor d'aquesta falla trentenària, que té la fortuna de comptar amb el poeta més vitalista que he conegut mai. Actor, escriptor i humanista, el Sr. Juan Marco Comas és un dels alzirenys il·lustres que han fet i fan que Alzira siga cada dia més gran. Un autèntic artista que conec des que jo tenia deu anys, i que hui, juntament amb tots aquells grans poetes que l'han precedit, forma una part inesborrable del capítol més fonamental de la vida i de la història dels alzirenys.
Josep Lluís Andrés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario