La Sra. Josefina Piera, germana del Sr. Lisardo, havia convidat les seues col·laboradores més íntimes de la junta de la Mare de Déu del Lluch a l'àgape que tenia previst oferir a les primeres autoritats municipals quan acabara el ple de l'Ajuntament, en el qual es nomenaria la Mare de Déu del Lluch, Alcalde Honorari Superior Perpetu de la ciutat d'Alzira. Eren passades ja les dues de la matinada quant va finalitzar la reunió municipal d'aquell 2 de juny del 1948 i el Sr. Alcalde Don Carlos Llinares, acompanyat de cinc regidors de l'Ajuntament, se n'anaren a casa del Sr. Lisardo Piera per comunicar a la senyora presidenta i a la resta de dames de la junta de la Mare de Déu, l'històric acord institucional, i manifestar la disposició de tota la corporació alzirenya a col·laborar amb la confraria en la preparació dels festejos que foren menester i donar la màxima solemnitat a tan noble esdeveniment. El goig era gran i s'havia de celebrar com Déu mana, sense escatimar en gastos, encara que, els temps que corrien no eren per a llançar les campanes al vol. La situació econòmica de postguerra no permetia moltes alegries. Però, aquesta circumstància no preocupava gens ni miqueta la Sra. Josefina, que vivia en un món diferent al de tots els altres mortals. Un món sorgit del poder d'una ànima combativa capaç de moure muntanyes i produir terratrémols en les institucions públiques i privades.
El caràcter vitalista de la Sra. Josefina Piera, molt ben sostingut sobre la base d'una formació intel·lectual inqüestionable, la consolidava en el liderat de les organitzacions catòliques que s'havien començat a formar després de la Guerra Civil. Com a presidenta de la Asociación Católico-Benefica de Señoras de Nuestra Señora del Lluch, va reorganitzar la confraria de la Mare de Déu l'any 1939 ocupant-se en primer lloc de la construcció d'una nova imatge de la Moreneta per a poder recuperar tan promte com fóra possible el culte a la patrona de la ciutat.
A pesar de viure a València, la Sra. Josefina passava molt de temps a Alzira, on posseïa una magnífica casa de camp a la partida de Tisneres. Durant alguns anys va mantenir una bona relació amb les germanes del Pío Instituto de Hijas de María Religiosas Escolapias, amb les quals col·laborava en la labor docent que desenvolupaven a la casa convent que tenien a la Plaça Major, anomenada aleshores del Caudillo. En aquell caseró vell i ruïnós de monges escolàpies passí els anys de la meua joventut, tot en mig d'un món de fam i d'ignorància. Era una època difícil per a les persones amb pocs recursos, i més, si eren de les que havien perdut la guerra. No era el meu cas. Jo pertanyia a una família de llauradors acomodats de les que garantien el sac d'arròs i de farina al rebost del convent. Ara recorde i comprenc la gran estima que sentia per mi la mare superiora sor María del Carmen López, que em va permetre gaudir de molts privilegis durant el temps que vaig estudiar en aquell edifici fosc i humit de vora riu.
Un dia del mes de novembre del 1942, la Sra. Josefina Piera vingué al col·legi a donar una conferència sobre "Las letras y las ciencias", una matèria en la qual jo era una alumna avantatjada. I va ser durant el col·loqui d'aquella dissertació, on vaig tenir el primer contacte personal amb la Sra. Josefina Piera i on va nàixer una curta però intensa i interessada amistat. La seua professionalitat literària i la meua vocació per les lletres confluïren immediatament. A l'instant notí que les dues comulgàvem la mateixa filosofia de la vida, i que aquell encontre seria el preludi d'una experiència única i irrepetible.
Durant els set anys que vingueren a continuació, col·laboràrem en infinitat de projectes literaris, i per a mi, va ser la brúixola que orientava la meua inquietud creativa. De la seua mà, vaig descobrir les meravelles ocultes i els secrets mil·lenaris d'una València hortolana amb pretensions de gran capital. I em va mostrar el valor incalculable de les tradicions i les llegendes de la nostra terra. Al seu hort, passàrem dies inoblidables respirant l'onada de mil perfums que regaven la recerca de la profusa saviesa. Era una casa de camp reblida de records. L'estada d'escriptors, artistes i pintors com Joaquim Sorolla i Teodoro Andreu reflectien la personalitat sorprenent de la propietària que, amb el seu discurs, seguia mantenint viva la presència de tants personatges il·lustres del passat. Allí, el nostre paisà Teodoro Andreu, va pintar diversos retrats de la Moreneta, alguns dels quals encara es conserven. Li agradava fomentar l'amistat amb les persones que apreciava, i un dia de Santa Anna, vingué a casa a saludar els meus pares que ja coneixia des de sempre. La mare i jo celebràvem l'onomàstica, i em va regalar la seua novel·la A fuerza de querer, laqual em vasignaramb una breu dedicatòria. "A mi fiel discípula Ana María con profundo agradecimiento por su amistad y colaboración. Y por ser el espejo claro y transparente de la mejor juventud de nuestros días. Alcira, 26-7-1943. Josefina Piera". La Sra. Josefina semblava la sobirana absoluta d'un regne nou i resplendent sorgit del règim de Franco. Ara, despres de seixanta anys, he de confessar que durant aquell període de postguerra, vaig ser una adolescent feliç al marge de la vida real.
El 10 de desembre del 1948, em va convidar a dinar al seu hort. Va ser el dia en què les Nacions Unides aprovaven la Declaració Universal dels Drets Humans i, encara que aquest no era el motiu de la reunió, no he pogut oblidar mai la coincidència. Després del plat de paella i arribada l'hora del café, la senyora Josefina em va dir amb molta solemnitat:
--Anna María, voldria que fores la meua secretaria particular i m'ajudares en la responsabilitat de presidir la confraria durant aquest exercici tan especial. El nomenament municipal de la Mare de Déu ens obliga a fer un esforç major per a organitzar unes festes més dignes al pròxim mes de setembre.
Aquella petició em va semblar un gran honor i l'acceptí immediatament. Em vaig posar totalment a la seua disposició, sense valorar la dimensió del compromís que estava assumint ni el perill de les seues conseqüències. L'atracció que sentia per la nova responsabilitat em sostragué de la meua realitat i em vaig contagiar de l'entusiasme que mostraven les senyores de la junta.
La primavera del 1949 va ser especialment intensa en reunions i preparatius. Posarem Alzira de volta i mitja. L'Ajuntament, l'Agrícola, el Jurat de Reg, el Sindicat Arrosser, les confraries parroquials, les festes de barri, la Junta Local Fallera que aquell any va estar presidida casualment i de manera excepcional pel Sr. Lisardo Piera. I no sé ja, quantes institucions més comprometérem a col·laborar. La junta de senyores no hi havia qui la parara. La Mare de Déu s'ho mereixia tot. El dia 18 de setembre del 1949 seria un dia assenyalat. Volíem organitzar una solemne missa cantada amb orquestra i cor, presidida per l'Arquebisbe de València D. Marcelino Olaechea. Després volíem també una gran sessió plenària de l'Ajuntament amb la presència de les primeres autoritats dels pobles del voltant. Tot seguit volíem celebrar un gran dinar de gala a la terrassa del cine Casablanca, i fer una col·lecta per a comprar un bastó ben farcit d'or i brillants digne de l'Alcaldessa d'Alzira. La processó vespertina la volíem ben memorable i històrica. I creguérem que també podíem volar com les àguiles sobre totes les vinyes del Senyor. I entre tanta efervescència es formà la gran trifulga i aparegueren les veus crítiques que qüestionaven l'excessiva despesa que es produiria. La Sra. Conxeta la de Casesnoves, ho va deixar ben clar. Era massa gasto per a tants pocs diners. Però les comissions dels barris tiraren la casa per la finestra i començaren a organitzar una gran cavalcada amb monumentals carrosses florals com mai no s'havia vist. La pujada a la muntanyeta es preveia espectacular i, com no podia ser d'altra manera, la carrossa de la Mare de Déu havia d'estar a l'altura i ser la més gran. I a l'altura va estar. La Sra. Josefina i Amadeo el de la funerària del carrer La Rugla, decidiren arreglar amb teles blanques i amb moltes flors el carruatge dels enterros i situaren la Mare de Déu dalt de tot, en el lloc de la creu. L'efecte era espectacular. La gran carrossa tirada per quatre cavalls blancs anava rodejada i protegida per una infinitat de joves falleres connectades simbòlicament a la Mare de Déu per unes cintes blanques de ras que naixien als peus del àngels i s'escampaven al voltant de tot el carruatge. La Sra. Conxeta la de Casesnoves va insistir: "El carro dels morts no durá res de bo". Ja no va haver-hi una tercera amonestació. En arribar l'anda floral als peus de la muntanya, un cable invisible i feroç es creuà amb la Mare de Déu i li trencà el cabet. Tot va ser ràpid. En un moment baixaren l'escultureta i la Sra. Josefina amb la seua mantellina li va fer una lligassa com si fora una gran bufanda i solventà el problema a l'instant.
Però, la poderosa senyora començà a balancejar-se. Em vaig acostar per auxiliar-la i em quedí de pedra. Mai no l'havia vist tan trasbalsada. Una forta angoixa li estava arrossegant el cor. I jo, vaig cometre l'error de la meua vida en voler consolar-la.
--Donya Josefina --li vaig dir--, crec que la Sra. Conxeta tenia raó. Tal vegada ens hem exedit una miqueta.
Els seus ulls es quedaren fixos, i la seua mirada em va traspassar amb la força de dues espases d'acer ben esmolades. Ja no em va dir res. En aquell lloc i en aquell moment acabà la nostra amistat. No sé el que va passar pel seu cap. Ni ho vull saber tampoc. Ni vull que ho sàpia ningú, llevat del Cel.
Josep Lluís Andrés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario