FA SEIXANTA ANYS

Feia anys que Santa Caterina no tenia tan bon aspecte. Els pintors li estaven donant una cara nova a la gran nau rectangular després del lamentable incendi de l'any 1936. L'altar major de tota la vida havia passat a ser l'altar de Sant Bernat. Un lloc de privilegi per als patrons de la nostra ciutat que va donar més ànim a la seua arxiconfraria per a treballar més i millor en la recuperació de tot l'esplendor que malauradament s'havia perdut durant els anys de la guerra civil espanyola. La nova junta rectora presidida per Manolo Montagud estava cada dia més il·lusionada, i els temps que corrien eren ben encoratjadors. Els periòdics d'aquell any 1945 anunciaven el final de la segona guerra mundial i pronosticaven una època de creixement econòmic i social veritablement esperançadora. A Alzira començaven a reorganitzar-se les confraries religioses, i fins i tot en naixien de noves sense parar. Però les primeres que van començar el camí de la recuperació després de la guerra civil, van ser la de Sant Bernat i la de la Mare de Déu del Lluch, presidides aleshores per la senyora Josefina Piera, la confraria de la Mare de Déu, i pel senyor Manolo Montagud, la dels Sants Patrons. I casualitats de la vida, el senyor Manolo Montagud es va casar amb la senyora Virtudes Piera, neboda de la senyora Josefina Piera, quedant emparentats, d'aquesta manera, els presidents de les dues confraries patronals.

Aquella circumstància no va passar desapercebuda a ningú, ni d'una confraria ni de l'altra, i alguns membres de la junta de Sant Bernat que coneixien ben bé la senyora Josefina Piera, començaren a pensar que allò no anava a portar res de bo, com així va ser.
Ara, quan es compleixen seixanta anys de l'episodi que va posar fi a una tradició que venia ja de molts anys abans de la guerra, no puc reprimir-me la temptació de recordar l'incident més greu que recorde entre les dues confraries patronals de la nostra ciutat, i sobre el qual, tots els implicats van adquirir el compromís ferm de no fer mai cap comentari al respecte.
La guerra civil, no solament va portar un trencament de les estructures polítiques espanyoles, sinó que també va significar una ruptura amb alguns dels costums anteriors a la trista contesa civil. El clergat emergent de la postguerra va començar a replantejar els antics comportaments de la feligresia i de les confraries religioses. Un poc atemorits encara per la feroç persecució que havien sofert durant els tres anys de guerra, i amb un agraïment sense límits a les noves autoritats polítiques pel seu suport incondicional, els responsables de l'església catòlica van assumir un plantejament de treball diferent i basat en la submissió quasi total als representants del novell ordre institucional del General Franco.
Moltes coses van canviar a partir d'aquells anys, i encara no sé si per a bé o per a mal. La senyora Josefina Piera era una dona poderosa i influent en el nou règim polític i, conseqüent amb el moment de felicitat que gaudia, va voler començar amb força la recomposició de la Junta de Senyores de la Mare de Déu del Lluch, i va apostar fort en la construcció de la nova imatge, fent l'encomanda de la talla al millor escultor valencià de l'època. I a pesar de la penúria econòmica de la postguerra, aquell va ser un període d'esplendor per a la confraria de la Mare de Déu que, de la mà de la seua presidenta, va aconseguir ràpidament un lloc de protagonisme sense precedent a l'Alzira catòlica dels anys quaranta. El terratrèmol s'aproximava a poc a poc i sense remei.
Durant molts anys la Mare de Déu havia baixat de la muntanyeta per celebrar la festa de Sant Bernat i acompanyar els patrons en la processó del dia 23 de juliol. La Mare de Déu davant i Sant Bernat i les Germanetes darrere presidint la desfilada. I això, fins que la senyora Josefina va pensar que havia arribat l'hora de posar les coses al seu lloc ja que els temps definitivament havien canviat.
L'any 1943, va prendre possessió com a rector de Santa Caterina i com arxipreste de la ciutat el senyor Antonio Sanchis, un home bo i disciplinat que va acabar fent una gran amistat amb la senyora Josefina, amb la qual compartia inquietuds religioses i també literàries. Als pocs mesos, mossén Antonio Sanchis ja s'havia adonat de la gran influència de la senyora presidenta de la confraria de la Mare de Déu del Lluch, a la qual va professar una fidelitat inqüestionable, fidelitat que la senyora Josefina va saber aprofitar ben oportunament per aconseguir els objectius que desitjava, i un dia, al caliu del confessionari li va dir:
-Don Antonio, vosté no creu que la Mare de Déu és més important i per tant hauria de presidir la processó de Sant Bernat?
-És clar que sí -respongué don Antonio-. Segons mana la litúrgia, la Mare de Déu sempre ha d'estar per damunt dels Sants.
I el ben cert és que la reflexió que el senyor arxipreste don Antonio Sanchis va fer al senyor Manolo Montagud al començament la processó general del dia 23 de juliol de l'any 1944, de què la Mare de Déu, en ser més important que els sants, és la que ha de presidir tota manifestació celebrada conjuntament, va ferir de mort la bona relació entre la junta de cavallers de la Confaria dels Sants Patrons i la junta de senyores de la confraria de la Mare de déu del Lluch. En aquell moment el senyor Montagud es va trobar entre l'espasa i la paret. Al seu davant el clergue i la seua tia, i al darrere, els membres de la junta bernardina en peu de guerra per tal d'impedir que la petició del senyor arxipreste es complira. De com es va posar la senyora Josefina, no dec fer ara cap comentari. Però en finalitzar la processó, la gran senyora ho va deixar ben clar: la Mare de Déu del Lluch ha de presidir en el futur la processó dels Sants Patrons, segons mana la Santa Mare Església, i si no és així, la Mare de Déu no tornarà a baixar mai més a les festes de Sant Bernat.
I la Mare de Déu del Lluch va baixar a les festes de Sant Bernat de l'any 1945, li van fer la missa el dia 22 en el seu honor com tots els anys, i a més a més, amb la presència del Governador Civil de la Província Ramón Laporta, del delegat provincial del Front de Joventuts senyor Cerezo, del subjefe provincial del FET i de les JONS senyor Carlos Llinares Ariño, i de tots els membres de la corporació municipal en ple presidida per l'alcalde de la ciutat senyor Julio Tena. La festa va finalitzar amb un gran dinar a l'Hotel Colon.
Al dia següent, 23 de juliol, tot estava a punt per a la gran desfilada vespertina. A un costat, l'andeta amb una Mare de Déu del Lluch, reina i altanera, arreglada amb flors com no s'havia vist mai. A l'altre costat l'anda dels Sants Patrons amb un gram pal·li segons mana la tradició. I en mig de tot, una atmosfera densa que asfixiava els cors dels dirigents de les dues confraries patronals. I finalment, i a pesar del manament del clergue, i de la ferma voluntat de la senyora Josefina Piera, els membres de la junta rectora de la confraria del Pare Sant Bernat, no podien, i no van consentir, encara que correguera la sang, que sent la Mare de Déu la convidada a la festa, presidira la processó.
Aquell any de 1945, fa ara seixanta anys, va ser l'últim que la Mare de Déu del Lluch i el Pare Sant Bernat celebraren junts les festes patronals, però això sí, amb l'absència de la Mare de Déu en la processó.

Josep Lluís Andrés.