ELS FANTASMES DE TULELL

La notícia va córrer per tot Alzira com un regat de pólvora, i provocà la curiositat de moltes persones que no podien creure la misteriosa aparició d'uns fantasmes ben estranys a la partida de Tulell. I si el fenomen va despertar curiositat entre les persones majors, entre la joventut la cosa va fer estralls. I a pesar dels anys que han passat, encara no he pogut oblidar aquell fet tan excepcional que va aconseguir que don Juan Guardiola, que era l'arquitecte de moda i l'amo de tots els cines d'Alzira, m'acomiadara de la feina quan només feia un mes que havia entrat a treballar d'acomodador al nou cine Terrassa Casablanca. Aquell dia era divendres i havia quedat amb els meus amics, Pasqualet el llavorista, que era cap de centúria de la OJE, Antonio Carrillo, àlies el baronet de Llaurí, i Juan Marco, l'artista i líder de la colla. Jo els havia dit que si venien al Casablanca abans de les vuit de la vesprada, que era l'hora d'arreglar les cadires plegables del pati de butaques, els passaria per la porta menuda i podrien estalviar-se els diners de l'entrada. Però la sorpresa va ser majúscula en veure a les portes del cine, les que donaven cara al riu, a tota la colla d'amics que formàvem la penya Continental. Allí aparegueren, Ricardo Colomer, Antonio Llavador, Salvador Parra i Bernardo Signes. I clar, una cosa és camuflar tres amics, i una altra ben diferent, colar a mig poble. Per un moment em vaig sentir una miqueta sufocat i sense saber ben bé què fer, ni cap a on pegar. I va ser en aquell instant de confusió, quan va passar el que mai no hauria d'haver passat. Aparegué el meu millor amic, Paco el Mauro, tot espantat: –He sentit que uns fantasmes ben estranys estan envaint els horts de Tulell –va asseverar Paco–. I que els guardes rurals han anat a investigar tot el que allí està succeint…Encara no havia acabat Paco d'explicar-se, i com si d'un terratrèmol es tractara, Juan Marco va amollar a córrer amb la intenció de descobrir aquells éssers extraordinaris que, segons deia Paco, havien començat la seua incursió a l'altra part de riu. A Juan Marco, el vaig conéixer durant la tardor de l'any 1946 fent teatre valencià en un antic saló d'actes que hi havia al segon pis de l'edifici del Front de Joventuts al carrer de la Parra. Teníem els dos 22 anys i ens disputàvem el paper de galant de les obretes de teatre que allí representàvem. Ara, passat el temps, he de dir, encara que em dolga, que ell interpretava bastant millor que jo aquells personatges de ficció que omplien de felicitat un públic de poble, marcat encara per una dura i recent guerra civil. Juan i jo no solament compartíem el gust pel teatre, sinó que també ens agradava la poesia, i coincidíem en la passió per les coses desconegudes, les quals aconseguien sempre sostraurem de la realitat. I així, fascinat per la notícia tan anòmala, abandoní la responsabilitat d'acomodador, i vaig acompanyar els meus amics Pasqualet el llavorista i Antonio Carrillo a seguir els passos de Juan Marco cap els camps de Tulell a la recerca d'aquells esperits insòlits vinguts de l'altre món. I nosaltres no erem els únics. Un riu de gent caminava també cap a l'hort on estaven esdevenint els fets més misteriosos i sorprenents que mai ningú no havia pogut imaginar. Serà difícil poder esborrar de la memòria aquell casalot rural amb les portes obertes de bat a bat i amb la parella de guardes rurals asseguts a la mateixa entrada de la casa, ben armats amb bones carabines, i vigilant de no deixar passar ningú. Però el Juan Marco que era un manifasser, va saber utilitzar les seues dots d'actor i va convéncer els guardes de les bones intencions que portaven ell i els tres amics que l'acompanyàvem, i va aconseguir que ens deixaren entrar. En el menjador d'aquella casa de camp, estaven asseguts al voltant d'una taula braser reblida de ciris i d'estampetes devocionals, un matrimoni amb un fill i una filla de curta edat i una altra filla un poc més major, una jove amb els divuit anys ben complits i més guapa que un sol, i de la qual quedàrem enamorats els quatre al primer colp de vista. Aquella família feia cara de pocs amics, i nosaltres no ens atrevírem a preguntar-los res que poguera augmentar la seu preocupació, així que vam decidir eixir fora de la casa i esperar a l'ombra d'una frondosa parra el moment de desemmascarar els misteriosos fantasmes que estaven amargant la vida d'aquella família. Però al Juan Marco la curiositat el dominava, i sense poder esperar més, li va demanar a la jove desconeguda que l'acompanyara a fer una volta per la rodalia de la casa. La jove va acceptar de seguida la demanda de Juan, advertint-li de la gravetat de la situació: –Vés ben espai amb les pedres que no paren de caure –li va dir la seua guia–. Fa dies que no deixen de molestar-nos. I pel que sembla, el que volen és que ens n'anem de l'hort. –Que se n'aneu de l'hort? –va preguntar Juan amb voluntat d'aclarir les coses–. Qui és el que ho vol?–Ells, els fantasmes que viuen a la partida de Tulell –advertí la jove–. Mon pare diu que per ací habiten unes ànimes desesperades i desitjoses d'impedir que ningú no puga viure tranquil per aquestes terres. Són els espectres dels difunts de l'antic fossar que hi havia ací en aquesta partida, i que no van poder ser traslladats al nou cementeri del Pla de Corbera. I mentre féiem la volta a la casa, van començar a caure pedres just al mateix davant seu. Les unes, semblava que venien de la teulada de la casa. Les altres, del camp de dacsa que s'esplaiava al voltant de la vivenda. La jove estava tan sobresaltada que no feia més que plorar i refugiar-se al costat dels seus pares. Vam investigar el dacsar i no trobarem res de res. I a poc a poc, la nostra curiositat anava en augment, i ni per tot l'or del món estàvem disposats a abandonar la investigació fins que no trobàrem els autors de l'inexplicable misteri. Així que decidírem passar tota la nit a l'aguait esperant poder descobrir l'origen d'aquelles misterioses pedretes que queien, sense saber d'on, ni qui les tirava.L'endemà, quan el desànim començava a fer nosa, Juan Marco, tot testarrut, va insistir: –Jo d'ací no me'n vaig mentre no aconseguisca descobrir tota la veritat del que està passant. I després de recórrer i analitzar bé tots els racons d'aquella vivenda rural, Juan va decidir asseure's sota un cobertet que sobreeixia a la teulada de la casa, en un intent desesperat de controlar millor la situació, i poder així, desemmascarar els heteròclits autors de tan incomprensible persecució.I allí, en aquell hort de Tulell, passàrem els quatre amics tot el cap de setmana esperant donar solució al gran problema que va viure el nostre poble durant l'estiu de l'any 1948 amb una veritable preocupació. Finalment, diumenge de vesprada, es va presentar la parella dels guardes civils amb el manament inqüestionable de desallotjar tot el personal que a poc a poc s'havia anat concentrant pels camins de Tulell més pròxims a l'hort misteriós. I nosaltres, sense haver aconseguit cap resultat convincent, tornàrem a la realitat de la vida quotidiana. Una realitat que per a mi, va ser especialment dura, ja que el senyor Guardiola em va dir que de moment no em presentara més per aquell cine d'estiu fins a una nova ordre. I també em va advertir molt seriosament que anara amb compte si volia acostar-me pels camps de Tulell, ja que, des de la desaparició del vell cementeri a la fi del segle XIX, aquella partida del terme municipal està minada de misteriosos i invisibles personatges molt perillosos i ben disposats a impedir que per allí no es pose a viure mai ningú. Ell mateix no va poder concloure la construcció d'una luxosa residència familiar al costat del camí de l'Alquerieta. Ara, quan de tant en tant Juan i jo ens trobem pel carrer, i a pesar d'haver sobrepassat els dos els vuitanta anys, encara solem recordar aquell cap de setmana tan especialment convulsiu, i ho fem amb una nostàlgia entre dolça i amarga. Dolça, pel que té d'experiencia única i irrepetible, però amarga, per la insatisfacció de no haver pogut descobrir el misteri d'unes pedretes de tacte calent, que queien de cap lloc.
Josep Lluís Andrés Pascual.