EL COMPROMIS

Em dic Roc, però durant els vin-i-tres anys que vaig estar de monjo en el monestir de Poblet, el meu non va ser el de fra Benet, i és que, de sempre, he tingut una profunda deboció pel pare Sant Benet de Núrcia que tan gran obra va fer al crear la regla de la nostra congragció.
Durant tota la meua vida, tant dins com fora del convent, he presenciat fets molt portentosos, i conegut persones veritablement extraordinàries de les que he aprés el gran poder que Déu nostre Senyor té sobre cada un dels éssers humans, i per aixó, ara que ja em trobe al final de tots els camins vull deixar testimoni de la meua amistat amb l´home més prodigiós entre tots els que he conegut mai i que, tot i ser d’origen musulmà, va ser posseïdor del veritable esperit de Déu.
Vaig coneixer Bernat quan només feia un mes de la meua incorporació com a novici a l’orde cistercenca, i des del primer moment em va despertar una forta admiració la gran serenitat que mostrava la seua presència. De les moltes coses que recorde d´aquell home tan sant, la que mai no podré oblidar va ser la seua arribada al cenobi pobletà, era denit fosc, els germans i els novicis havíem acabat de cantar els matines, i de sobte, vam sentir un gran guirigall a la porta del convent alhora que la campaneta tocaba com si s’hagés tornat boja, alguns novicis, sense pensar en més, vam anar corrents a veure què era aquella remor tan gran i, al creuar el portal ens vam quedar esbalaïts, allí hi havia un bon grapat de moros de varitat, encapçalats per un serafí anomenat Ahmet. Jo, de seguida, vaig pensar que aquell jove tan ben bestit i tan ben paregut, no podia ser altre que un gran príncep musulmà amb una força interior portentosa.
Des del primer moment que Ahmet es va presentar davant l’abat Grimoald, va saber que la seua vida anava a canviar tant com la diferència que hi ha del cel a la terra. Començaba a adonar-se que tot allò que li estava passant formava part d’un destí ineludible que l’allunyava vertiginosament de l’home honorable que havia viscut en bells palaus, rodejat d’una cort valenciana opulenta i sumptuosa. Poques persones tenen la capacitat de comprendre el llenguatge incomprensible en què sol expressar-se Déu Nostre Senyor, i molt menys, tenir la templança justa per poder respondre a les seues peticions. Déu havia elegit aquel jove príncep per desenvolupar una misió ben diferent a la duta a terme davant el compte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Des d’aquell dia, el treball del jove musulmà ja no seria obra d’home exposada a la destrucció: sinó ben al contrari, seria misager del poder celestial sobre la terra. Bernat sabia de bona veritat el gran i important compromís que estava adquirint al renunciar a la fe d’Alà i entrar en el monestir cristià de Poblet. Sabia que cambiava la riquesa per la pobresa, el llit de matalaf de llana fina per la màrfega de pallorfes de dacsa, la comoditat més banestant pel sacrifici més dur, i tot això, era precisament allò que Bernat més desitjava per poder començar el camí d’arribada a Déu.
A poc a poc Bernat es va fer sant, si no és que ja ho era des del dia que va nàixer alla en Pintarrafes. Durant el temps que va ser administrador de l´Abadia, el rebost va estar sempre de gom a gom i a la taula mai faltà el bon pa i el bon vi per més que gelara o pedregara. Jo sé que la història parlarà de tots els grans miracles que va fer a Poblet, que en van ser molts, fins que Déu Nostre Senyor el va cridar al cel mitjançant el dolent martiri que va patir a Alzira junt a les seues germanes Maria i Gràcia.
El dia que Bernat s’en va anar, jo em vaig sentir molt sol i vaig decidir abandonar l’obediència cistercenca i retirar-me a una ermita enmig de la muntanya. Ara quan crec haver arribat a la fi dels meus dies, he volgut escriure aquestes lletres perquè no quedara en l’oblit aquella vida tan santa i tan prodigiosa i poder donar gràcies a Déu Nostre Senyor que em va concedir la gracia d´haver-la pogut gaudir durant la meua estada a Poblet.

Josep Lluís Andrés.