EL MIRACLE DEL CRIST DELS CANTERERS

Eren les deu del matí tocades quan la senyora Maria, obria les portes de sa casa al carrer de l'Hospital, i encenia els llums del dosser. Un dosser fet amb una cortina de color roig obscur de fons i deixant vore l'entrada da la casa acabada de pintar i de restaurar per a despedir, com Déu mana, els santets devocionals de la barriada després d'haver gaudit de la seua companyia durant tot l'any per haver sigut els clavaris
I, com tots els dies, la senyora Maria, es disposava a arreglar els ramells de flors situats al voltant de l'andeta que representa el calvari amb les tres imatges, la del Crist, la de la Mare de Déu i la de Maria Magdalena. Tot estava perfecte fins que va alçar els ulls i va vore el Nostre Senyor Crucificat. En aquell moment es va quedar sense alé.
—Agustí..., Agustí...—, cridava esvaïda la senyora Maria.
El marit, el senyor Agustí Costa, es presentà de seguida al requeriment de la seua esposa.
—Agustí, el Crist està completament remullat d'aigua—, va advertir la senyora Maria amb veu tremolosa
El senyor Agustí, en alçar el cap i vore el Crist, es quedà de pedra, i una intensa soflama va començar a circular per les seues venes.
El matrimoni, angoixat, va tancar les portes del carrer, i després d'uns minuts de confusió va optar per cridar els dirigents de la festa.
Els festers, reunits a porta tancada, no donaven crèdit a allò que estaven veient, i decidiren posar la cosa en mans del rector de l'Encarnació don Ricardo Borras.
Era el mes d'octubre de l'any 1951. La barriada dels carrers, Alfareros i Dos de Mayo, situats al voltant de la cantereria de l'antic convent dels pares caputxins, estava de festa. Per aquells anys, les festes dels barris i de les partides d'Alzira, eren la cosa més gran del món. Els carrers estaven sempre molt ben engalanats amb "berbena" de fabricació pròpia feta en cases particulars, amb fil de palomar i retalls de paper de seda de diversos colors apegats al fil amb pasteta de farina de blat. El cel dels carrers quedava reblit de fileres de banderetes retallades amb geomètriques puntetes i originals foradets, tot fruit d'una artesania casolana transmesa de pares a fills.
De vesprada, era impressionant la massiva participació del veïnat en les cavalcades de disfresses, ben animades per xarangues formades per músics desvergonyits, segons murmuraven a l'orelleta les iaies del barri. Per les nits, la representació d'obretes i sainets de teatre valencià interpretats pels mateixos festers i dirigits pel senyor Salvador Segura, "el Nel·lo", un home alt i espigat que va fer història a la barriada, omplien de catrets i cadiretes de boga el carrer, "Héroes de Belchite": carrer que feia d'improvisat saló d'actes. I fidels a la més antiga de les tradicions, a la matinada no faltaven mai les albades.
Però aquell any, el Crist dels Canterers va voler que fóra diferent. I la festa de la nostra barriada va trastocar, de manera involuntària, la tranquil·litat de la societat alzirenya de postguerra. Un riu de personal va ocupar el carrer de l'Hospital durant tota la setmana de festes per poder contemplar un fet tan estrany com extraordinari, i comprovar com la senyora Maria la de Constantino, de peu damunt d'una cadira, torcava i torcava sense parar les gotes de suor que de manera continuada emanaven de l'escultura sagrada.
El rumor d'un portentós miracle va somoure els pilars de l'església alzirenya, que per aquells dies estava molt ocupada preparant la Gran Misión General a la nostra ciutat. Una Misión que els missioners de la congregació de Pares Paüls dugueren a cap a Alzira durant el mes d'octubre, i que inauguraren solemnement el diumenge dia 14, just una setmana deprés de la nostra festa, en una cerimònia fastuosa a la Plaza del Caudillo, presidida per les imatges de la Mare de Déu del Lluch, i del Pare Sant Bernat i les Germanetes.
El clero alzireny, preocupat com estava pels inminentes esdeveniments religiosos de la Gran Misión General, hagué de reunir-se de manera urgent sota la presidència del rector de Santa Caterina, don Antonio Sanchis, en un intent de resoldre per la via ràpida la situació que s'havia creat a la barriada dels canterers de caputxins. I el conclave alzireny, després d'una breu deliberació, va acordar per unanimitat tirar terra a l'assumpte del miracle.
Els festers, ben disgustats per la decisió del clero, acceptaren resignats el veredicte eclesiàstic amb la sensació que els capellans els havien fet la guitza sense cap mirament.
El portentós miracle del Crist dels Canterers, va quedar finalment com una anècdota més de les moltes que les Festes dels Barris i Partides d'Alzira han protagonitzat al llarg de la seua història. Una història meravellosa que es perd en el túnel del temps.

A les festeres i els festers que
viuen amb emoció les festes del
seu carrer.
I a la senyora Consuelo Bono,
la seua presidenta.

Josep Lluís Andrés.

LA BENAURADA TROBALLA

Tot va començar un gloriós dia 30 de desembre. El dia que Sa Majestat el rei En Jaume I el Conqueridor, va entrar a la Vila musulmana d'Algetzira, i la va prendre en possessió. Els cristians, que anaven conquerint implacables els territoris peninsulars, van arribar a la rica i emmurallada illa del Xúquer, i després d'haver-la ocupat, la van incorporar, complint el manament de Déu, a la nostra poderosa religió.

Conten els vells que, aquell mateix dia, només posar els peus en la conquerida Algetzira, el primer pas que va fer el gran monarca cristià va ser manar buscar les despulles mortals del recordat Bernat, sant monjo cistercenc del Monestir de Poblet, i les de les seues germanes Maria i Gràcia, tots tres martiritzats i soterrats en un veral pròxim al riu Xúquer. El rei en Jaume, vinculat des de sempre a la comunitat religiosa de l'orde del Cister, i de manera especial a l'Abadia de Santa Maria de Poblet, que era la seua segona casa, coneixia amb detall la vida de fra Bernat, i sabia ben bé de tots els miracles que havia fet a Poblet. Però sobre totes les coses, sabia del gran servei que, com a monjo del Cister i servent de Déu, havia prestat a la seua família, primer al seu besavi el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, i després al seu avi el rei Alfons I.

Moltes i variades foren les investigacions que va fer el rei. Va interrogar les persones més sàvies i de més edat de la nostra comarca per poder localitzar el paratge on van morir els tres germans. Però ningú no li va donar resposta. Era el secret més ben guardat per aquells que havien consolidat l'execució.

Els dies passaven i passaven sense contemplació, i les indagacions no donaven resultat, així que, ja no quedava més opció que rastrejar el terreny pam a pam. Un exèrcit d'homes valents iniciaren un procés d' excavacions per les dues voreres del camí que va d'Algetzira a Pintarrafes des de l'embarcador del riu Xúquer.

El temps transcorria amb rapidesa i la suprema presència del sobirà era requerida en el front de batalla. Malauradament, la recerca de l'estimat tresor no resultava fructuosa i no s'aconseguien resultats. La desesperació començava a enfonsar l'anima del més poderós monarca de la cristiandat, el qual sabia ben bé, que no podia desistir en la seua lluita per recuperar les sagrades despulles.

Era ple hivern i feia fred, els dies es feien curts i les nits massa llargues. I un dia, a última hora de la vesprada, mentres el rei contemplava el territori riberenc des de la cima de la muntanyeta més pròxima a la població, i desesperat d'allò més no poder, va alçar els ulls cap al cel i li va demanar a Déu Nostre Senyor que l'ajudara, li va prometre que si recuperava els cossos dels màrtirs, manaria construir allí mateix, una bona ermita dedicada a la veneració del Salvador.

I Déu Nostre Senyor, una vegada més, va escoltar la petició del seu monarca preferit.

A poc a poc, el dia començava a tancar portes i el rei va iniciar el retorn a la Vila. I just en aquell moment, quan les primeres foscors de la nit feren acte de presència, tres potents cometes missatgers baixaren del més alt del cel, i aterraren en la zona on estaven soterrats els cossos sagrats.

El prodigiós espectacle estel·lar va causar gran impressió entre els habitants de la comarca. El rei, es va adonar de seguida que allò era un senyal del cel, i va notar al seu costat la presència de Déu. De manera immediata, i des d'aquell mateix cim muntanyós on es trobava, va donar les ordres necessàries perquè al dia següent foren buscades les apreciades relíquies en aquell espai marcat per les estreles.

Déu Nostre Senyor havia atés la petició del rei, i els tres estels miraculosos posaren fi a l'angoixa reial, i el recompensaren amb la benaurada troballa.

Jaume I, en agraïment, no solament va complir la promesa de construir una ermita dedicada al Salvador, en el punt més alt de la muntanyeta, sinó que també, va manar la construcció en el camp sagrat de la troballa, a l'altra part del riu Xúquer, d'una esplèndida capella amb tres grans sepulcres, per a guardar i venerar durant tots els segles venidors, els cossos dels tres sants màrtirs de la cristiandat.

Corria l'any del Senyor de 1243, i el rei en Jaume I, se n'anà d'Algetzira gojós i satisfet per haver aconseguit un dels grans objectius de la seua croada. Però el que no sabia aleshores el Rei Conqueridor, era que el mateix sòl riberenc que havia sigut morada pòstuma del sant monjo fra Bernat i de les seues germanes Maria i Gràcia, seria també l'últim escenari de la seua existència, on passaria el darrer mes de la seua vida, i on acabaria finalment els seus dies terrenals.

En la Vila d'Algetzira, el rei en Jaume, rodejat dels homes fidels que l'havien acompanyat al llarg de la seua vida, com el Gran Mestre del Temple i Bisbe d'Osca, Jaume Sarroca, i dels grans eclesiàstics i nobles cavallers, va fer l'últim testament i va repartir els seus regnes entre els dos fills legítims, Pere i Jaume.

Finalment, es va desvestir de rei i es va vestir de monjo del Cister, i va manifestar la seua última voluntat de mampendre el camí cap a Poblet, per a morir i ser enterrat en el Monestir cistercenc, junt al seu iaio, el rei Alfons I.

Va morir camí de València el dia 27 de juliol del 1276, en el lloc exacte on el seu fill, Pere el Gran, va manar alçar una esplèndida creu coberta amb l'escut de la seua dinastia reial.

Déu Nostre Senyor, i no sé si, igualment el pare sant Bernat, van voler que la nostra terra fóra també el punt de partida cap al cel del més gran monarca de la cristiandat.

Al Rei en Jaume I, en el VIII Centenari del seu naixement.

Josep Lluís Andrés.

ELS FANTASMES DE TULELL

La notícia va córrer per tot Alzira com un regat de pólvora, i provocà la curiositat de moltes persones que no podien creure la misteriosa aparició d'uns fantasmes ben estranys a la partida de Tulell. I si el fenomen va despertar curiositat entre les persones majors, entre la joventut la cosa va fer estralls. I a pesar dels anys que han passat, encara no he pogut oblidar aquell fet tan excepcional que va aconseguir que don Juan Guardiola, que era l'arquitecte de moda i l'amo de tots els cines d'Alzira, m'acomiadara de la feina quan només feia un mes que havia entrat a treballar d'acomodador al nou cine Terrassa Casablanca. Aquell dia era divendres i havia quedat amb els meus amics, Pasqualet el llavorista, que era cap de centúria de la OJE, Antonio Carrillo, àlies el baronet de Llaurí, i Juan Marco, l'artista i líder de la colla. Jo els havia dit que si venien al Casablanca abans de les vuit de la vesprada, que era l'hora d'arreglar les cadires plegables del pati de butaques, els passaria per la porta menuda i podrien estalviar-se els diners de l'entrada. Però la sorpresa va ser majúscula en veure a les portes del cine, les que donaven cara al riu, a tota la colla d'amics que formàvem la penya Continental. Allí aparegueren, Ricardo Colomer, Antonio Llavador, Salvador Parra i Bernardo Signes. I clar, una cosa és camuflar tres amics, i una altra ben diferent, colar a mig poble. Per un moment em vaig sentir una miqueta sufocat i sense saber ben bé què fer, ni cap a on pegar. I va ser en aquell instant de confusió, quan va passar el que mai no hauria d'haver passat. Aparegué el meu millor amic, Paco el Mauro, tot espantat: –He sentit que uns fantasmes ben estranys estan envaint els horts de Tulell –va asseverar Paco–. I que els guardes rurals han anat a investigar tot el que allí està succeint…Encara no havia acabat Paco d'explicar-se, i com si d'un terratrèmol es tractara, Juan Marco va amollar a córrer amb la intenció de descobrir aquells éssers extraordinaris que, segons deia Paco, havien començat la seua incursió a l'altra part de riu. A Juan Marco, el vaig conéixer durant la tardor de l'any 1946 fent teatre valencià en un antic saló d'actes que hi havia al segon pis de l'edifici del Front de Joventuts al carrer de la Parra. Teníem els dos 22 anys i ens disputàvem el paper de galant de les obretes de teatre que allí representàvem. Ara, passat el temps, he de dir, encara que em dolga, que ell interpretava bastant millor que jo aquells personatges de ficció que omplien de felicitat un públic de poble, marcat encara per una dura i recent guerra civil. Juan i jo no solament compartíem el gust pel teatre, sinó que també ens agradava la poesia, i coincidíem en la passió per les coses desconegudes, les quals aconseguien sempre sostraurem de la realitat. I així, fascinat per la notícia tan anòmala, abandoní la responsabilitat d'acomodador, i vaig acompanyar els meus amics Pasqualet el llavorista i Antonio Carrillo a seguir els passos de Juan Marco cap els camps de Tulell a la recerca d'aquells esperits insòlits vinguts de l'altre món. I nosaltres no erem els únics. Un riu de gent caminava també cap a l'hort on estaven esdevenint els fets més misteriosos i sorprenents que mai ningú no havia pogut imaginar. Serà difícil poder esborrar de la memòria aquell casalot rural amb les portes obertes de bat a bat i amb la parella de guardes rurals asseguts a la mateixa entrada de la casa, ben armats amb bones carabines, i vigilant de no deixar passar ningú. Però el Juan Marco que era un manifasser, va saber utilitzar les seues dots d'actor i va convéncer els guardes de les bones intencions que portaven ell i els tres amics que l'acompanyàvem, i va aconseguir que ens deixaren entrar. En el menjador d'aquella casa de camp, estaven asseguts al voltant d'una taula braser reblida de ciris i d'estampetes devocionals, un matrimoni amb un fill i una filla de curta edat i una altra filla un poc més major, una jove amb els divuit anys ben complits i més guapa que un sol, i de la qual quedàrem enamorats els quatre al primer colp de vista. Aquella família feia cara de pocs amics, i nosaltres no ens atrevírem a preguntar-los res que poguera augmentar la seu preocupació, així que vam decidir eixir fora de la casa i esperar a l'ombra d'una frondosa parra el moment de desemmascarar els misteriosos fantasmes que estaven amargant la vida d'aquella família. Però al Juan Marco la curiositat el dominava, i sense poder esperar més, li va demanar a la jove desconeguda que l'acompanyara a fer una volta per la rodalia de la casa. La jove va acceptar de seguida la demanda de Juan, advertint-li de la gravetat de la situació: –Vés ben espai amb les pedres que no paren de caure –li va dir la seua guia–. Fa dies que no deixen de molestar-nos. I pel que sembla, el que volen és que ens n'anem de l'hort. –Que se n'aneu de l'hort? –va preguntar Juan amb voluntat d'aclarir les coses–. Qui és el que ho vol?–Ells, els fantasmes que viuen a la partida de Tulell –advertí la jove–. Mon pare diu que per ací habiten unes ànimes desesperades i desitjoses d'impedir que ningú no puga viure tranquil per aquestes terres. Són els espectres dels difunts de l'antic fossar que hi havia ací en aquesta partida, i que no van poder ser traslladats al nou cementeri del Pla de Corbera. I mentre féiem la volta a la casa, van començar a caure pedres just al mateix davant seu. Les unes, semblava que venien de la teulada de la casa. Les altres, del camp de dacsa que s'esplaiava al voltant de la vivenda. La jove estava tan sobresaltada que no feia més que plorar i refugiar-se al costat dels seus pares. Vam investigar el dacsar i no trobarem res de res. I a poc a poc, la nostra curiositat anava en augment, i ni per tot l'or del món estàvem disposats a abandonar la investigació fins que no trobàrem els autors de l'inexplicable misteri. Així que decidírem passar tota la nit a l'aguait esperant poder descobrir l'origen d'aquelles misterioses pedretes que queien, sense saber d'on, ni qui les tirava.L'endemà, quan el desànim començava a fer nosa, Juan Marco, tot testarrut, va insistir: –Jo d'ací no me'n vaig mentre no aconseguisca descobrir tota la veritat del que està passant. I després de recórrer i analitzar bé tots els racons d'aquella vivenda rural, Juan va decidir asseure's sota un cobertet que sobreeixia a la teulada de la casa, en un intent desesperat de controlar millor la situació, i poder així, desemmascarar els heteròclits autors de tan incomprensible persecució.I allí, en aquell hort de Tulell, passàrem els quatre amics tot el cap de setmana esperant donar solució al gran problema que va viure el nostre poble durant l'estiu de l'any 1948 amb una veritable preocupació. Finalment, diumenge de vesprada, es va presentar la parella dels guardes civils amb el manament inqüestionable de desallotjar tot el personal que a poc a poc s'havia anat concentrant pels camins de Tulell més pròxims a l'hort misteriós. I nosaltres, sense haver aconseguit cap resultat convincent, tornàrem a la realitat de la vida quotidiana. Una realitat que per a mi, va ser especialment dura, ja que el senyor Guardiola em va dir que de moment no em presentara més per aquell cine d'estiu fins a una nova ordre. I també em va advertir molt seriosament que anara amb compte si volia acostar-me pels camps de Tulell, ja que, des de la desaparició del vell cementeri a la fi del segle XIX, aquella partida del terme municipal està minada de misteriosos i invisibles personatges molt perillosos i ben disposats a impedir que per allí no es pose a viure mai ningú. Ell mateix no va poder concloure la construcció d'una luxosa residència familiar al costat del camí de l'Alquerieta. Ara, quan de tant en tant Juan i jo ens trobem pel carrer, i a pesar d'haver sobrepassat els dos els vuitanta anys, encara solem recordar aquell cap de setmana tan especialment convulsiu, i ho fem amb una nostàlgia entre dolça i amarga. Dolça, pel que té d'experiencia única i irrepetible, però amarga, per la insatisfacció de no haver pogut descobrir el misteri d'unes pedretes de tacte calent, que queien de cap lloc.
Josep Lluís Andrés Pascual.

LA FALLERA QUE NO VA SER

Com a bona enamorada de les falles, he conegut des de sempre molts poetes fallers que desinteressadament han donat a la festa el millor de les seues vides amb un talant farcit de gracia i bon humor, autèntic sediment de l'essència fallera i garantia última de la seua trajectòria encisadora.

Però escriure versos no es gens fàcil i s'ha de tenir una gran capacitat de creació literària que facilite l'afloració dels verdaders sentiments de l'artista, que són els que finalment fan atractiu i creïble el treball del poeta.
Alzira ha estat, al llarg dels anys, la llar de molts poetes fallers, figures destacades en l'art de l'escriptura que, amb paregudes o diferents formes narratives, han cantat i han exaltat el món tan singular de les falles d'una manera veritablement memorable.
Fa ja molt de temps, durant l'època de la meua joventut, vaig tenir l'honor de conéixer el Sr. Enrique Pérez Presencia, un autèntic personatge il·lustrat a la manera dels renaixentistes italians, que em va captivar des de la primera conversació que mantinguérem. Era una persona que facilitava i enriquia la relació amb les amistats. Un home que ho donava tot sense demanar res. Des del mateix moment que me'l van presentar, vaig saber que el Sr. Enrique i jo compartíem un particular univers amb llenguatge propi. Fins i tot, en el silenci sentíem l'eco de les paraules no pronunciades que sonaven a través del laberint secret del nostre enteniment. Al seu costat vaig madurar la meua vocació fallera treballant en el naixement de la falla del carrer del Cid, amb la sensació de començar una nova etapa de la vida i anar deixant enrere els anys tan difícils de la postguerra espanyola. Freqüentment em parlava del sofriment que li va causar la guerra civil i de com havia estat empresonat pel règim franquista. Però els temps anaven canviant i el que calia era mirar al davant i fer com qui obri un llibre nou i comença a llegir una nova història.
Havia passat l'estiu del 1958. Jo acabava de complir els díhuit anys i treballava de locutora a l'emissora Ràdio Alzira, EAJ-54 de la Cadena SER. Aquell hivern vaig començar a col·laborar amb el Sr. Enrique Pérez Presencia en la difusió radiofònica dels guions que solia preparar per a les falles que li ho demanaven. Encara recorde el gran èxit d'audiència que tenien aquelles emissions radiofòniques, amb les quals, les falleres i els fallers gaudien de fama i popularitat a través del mitjà de comunicació més modern que existia aleshores. Ràdio Alzira EAJ-54 era el motor de la vida social del nostre poble. Un poble que havia començat el procés de transformació més vertiginós de la seua història, comptant amb el suport inqüestionable de les falles que protagonitzaren un paper ben destacat en els canvis que marcaren el final d'un període de pobresa, i donaven pas a una etapa d'esplendor i modernitat. Aquell any 1959, la Junta Local Fallera va editar per primera vegada el llibre de les falles d'Alzira amb una portada a color obra de l'artista local Vicente Sanz Castellanos, i on s'arreplegava una informació completa de les deu falles grans i de les set infantils amb la il·lustració gràfica dels esbossos dels monuments i de les fotografies de totes les seues falleres.
Un dia del mes de gener del 1959, el Sr. Enrique em va parlar de la nova comissió que s'havia format al carrer del Cid, i amb la qual se sentia vinculat per raons familiars i de veïnat. El to de la seua veu era dolç i suau i li surava un sentiment de complicitat que el delatava. Va fer una pausa, em mirá als ulls i em digué:
--Elisín, m'agradaria poder proposar-te per a ser fallera de la falla del carrer del Cid. Seria una gran satisfacció comptar amb una jove tan culta i tan distingida com tu.
L'oferiment em sorprengué en un primer moment, però em va fer tant de goig, que no vaig poder reprimir una resposta precipitada i malauradament desafortunada.
--Res no m'agradaria més en aquests moments que ser fallera major d'una falla.
El Sr. Enrique abaixà el cap, i després d'una curta i dolorosa meditació em va dir amb un pelet de tristor:
--Ho sent de veritat Elisin. Jo sé que tu ets mereixedora del més gran honor que la falla més digna d'Alzira et puga oferir, i a més, per moltes i justes raons. Però la fallera major per a enguany ja està elegida, serà la meua filla Maribel.
Una repentina pertorbació em va sacsejar l'ànima, i sense que ningú ho notara, vaig traure totes les forces interiors de què disposava en un intent d'evitar desmaiar-me i poder continuar en peu com si res no haguera passat.
--Sr. Enrique --li vaig respondre amb la veu una miqueta tremolosa--, no es preocupe, ho podem deixar per a l'any que ve si Déu vol.
La promesa i el compromís quedaren sobre la taula. Jo seria la fallera major del carrer del Cid de l'any 1960. Mentrestant compartirem fatigues i glòries i treballarem de veritat portant la festa a una nova barriada. I per molts anys que passen, sempre recordaré amb nostàlgia aquella etapa de la meua joventut amb la satisfacció d'haver col·laborat en la creació d'una comissió fallera que sols va durar un any, i per la qual cosa, no vaig ser mai la fallera major.
Poc temps després vaig agafar el tren de la faràndula i de l'espectacle i comencí un llarg viatge sense retorn que m'ha portat a transitar per tots els camins del món. Però prou sovint, des de la distància, recorde els dies en què Alzira feia olor de taronges blanques i de mandarines de pinyol, de carros i haques, de pallorfes de dacsa i d'arròs. L'Alzira de capellans amb sotana i de teatrets parroquials. La dels cines Cervantes, el Giner, el Gran Teatre i la inoblidable Casablanca. I la de tantes històries totes juntes, que el sedàs de la memòria encara no ha pogut destriar.
Mai no he sabut si aquella falleta del carrer del Cid va ser la llavor perquè una nova comissió i una nova falla retornaren la festa, quinze anys després, a un veïnat i a una barriada tan extensa com la del carrer Albuixarres-Camí Fondo. Però sí que sé, que l'esperit de l'art i de la poesia també són el motor d'aquesta falla trentenària, que té la fortuna de comptar amb el poeta més vitalista que he conegut mai. Actor, escriptor i humanista, el Sr. Juan Marco Comas és un dels alzirenys il·lustres que han fet i fan que Alzira siga cada dia més gran. Un autèntic artista que conec des que jo tenia deu anys, i que hui, juntament amb tots aquells grans poetes que l'han precedit, forma una part inesborrable del capítol més fonamental de la vida i de la història dels alzirenys.

Josep Lluís Andrés.

EL COMPROMIS

Em dic Roc, però durant els vin-i-tres anys que vaig estar de monjo en el monestir de Poblet, el meu non va ser el de fra Benet, i és que, de sempre, he tingut una profunda deboció pel pare Sant Benet de Núrcia que tan gran obra va fer al crear la regla de la nostra congragció.
Durant tota la meua vida, tant dins com fora del convent, he presenciat fets molt portentosos, i conegut persones veritablement extraordinàries de les que he aprés el gran poder que Déu nostre Senyor té sobre cada un dels éssers humans, i per aixó, ara que ja em trobe al final de tots els camins vull deixar testimoni de la meua amistat amb l´home més prodigiós entre tots els que he conegut mai i que, tot i ser d’origen musulmà, va ser posseïdor del veritable esperit de Déu.
Vaig coneixer Bernat quan només feia un mes de la meua incorporació com a novici a l’orde cistercenca, i des del primer moment em va despertar una forta admiració la gran serenitat que mostrava la seua presència. De les moltes coses que recorde d´aquell home tan sant, la que mai no podré oblidar va ser la seua arribada al cenobi pobletà, era denit fosc, els germans i els novicis havíem acabat de cantar els matines, i de sobte, vam sentir un gran guirigall a la porta del convent alhora que la campaneta tocaba com si s’hagés tornat boja, alguns novicis, sense pensar en més, vam anar corrents a veure què era aquella remor tan gran i, al creuar el portal ens vam quedar esbalaïts, allí hi havia un bon grapat de moros de varitat, encapçalats per un serafí anomenat Ahmet. Jo, de seguida, vaig pensar que aquell jove tan ben bestit i tan ben paregut, no podia ser altre que un gran príncep musulmà amb una força interior portentosa.
Des del primer moment que Ahmet es va presentar davant l’abat Grimoald, va saber que la seua vida anava a canviar tant com la diferència que hi ha del cel a la terra. Començaba a adonar-se que tot allò que li estava passant formava part d’un destí ineludible que l’allunyava vertiginosament de l’home honorable que havia viscut en bells palaus, rodejat d’una cort valenciana opulenta i sumptuosa. Poques persones tenen la capacitat de comprendre el llenguatge incomprensible en què sol expressar-se Déu Nostre Senyor, i molt menys, tenir la templança justa per poder respondre a les seues peticions. Déu havia elegit aquel jove príncep per desenvolupar una misió ben diferent a la duta a terme davant el compte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Des d’aquell dia, el treball del jove musulmà ja no seria obra d’home exposada a la destrucció: sinó ben al contrari, seria misager del poder celestial sobre la terra. Bernat sabia de bona veritat el gran i important compromís que estava adquirint al renunciar a la fe d’Alà i entrar en el monestir cristià de Poblet. Sabia que cambiava la riquesa per la pobresa, el llit de matalaf de llana fina per la màrfega de pallorfes de dacsa, la comoditat més banestant pel sacrifici més dur, i tot això, era precisament allò que Bernat més desitjava per poder començar el camí d’arribada a Déu.
A poc a poc Bernat es va fer sant, si no és que ja ho era des del dia que va nàixer alla en Pintarrafes. Durant el temps que va ser administrador de l´Abadia, el rebost va estar sempre de gom a gom i a la taula mai faltà el bon pa i el bon vi per més que gelara o pedregara. Jo sé que la història parlarà de tots els grans miracles que va fer a Poblet, que en van ser molts, fins que Déu Nostre Senyor el va cridar al cel mitjançant el dolent martiri que va patir a Alzira junt a les seues germanes Maria i Gràcia.
El dia que Bernat s’en va anar, jo em vaig sentir molt sol i vaig decidir abandonar l’obediència cistercenca i retirar-me a una ermita enmig de la muntanya. Ara quan crec haver arribat a la fi dels meus dies, he volgut escriure aquestes lletres perquè no quedara en l’oblit aquella vida tan santa i tan prodigiosa i poder donar gràcies a Déu Nostre Senyor que em va concedir la gracia d´haver-la pogut gaudir durant la meua estada a Poblet.

Josep Lluís Andrés.

FA SEIXANTA ANYS

Feia anys que Santa Caterina no tenia tan bon aspecte. Els pintors li estaven donant una cara nova a la gran nau rectangular després del lamentable incendi de l'any 1936. L'altar major de tota la vida havia passat a ser l'altar de Sant Bernat. Un lloc de privilegi per als patrons de la nostra ciutat que va donar més ànim a la seua arxiconfraria per a treballar més i millor en la recuperació de tot l'esplendor que malauradament s'havia perdut durant els anys de la guerra civil espanyola. La nova junta rectora presidida per Manolo Montagud estava cada dia més il·lusionada, i els temps que corrien eren ben encoratjadors. Els periòdics d'aquell any 1945 anunciaven el final de la segona guerra mundial i pronosticaven una època de creixement econòmic i social veritablement esperançadora. A Alzira començaven a reorganitzar-se les confraries religioses, i fins i tot en naixien de noves sense parar. Però les primeres que van començar el camí de la recuperació després de la guerra civil, van ser la de Sant Bernat i la de la Mare de Déu del Lluch, presidides aleshores per la senyora Josefina Piera, la confraria de la Mare de Déu, i pel senyor Manolo Montagud, la dels Sants Patrons. I casualitats de la vida, el senyor Manolo Montagud es va casar amb la senyora Virtudes Piera, neboda de la senyora Josefina Piera, quedant emparentats, d'aquesta manera, els presidents de les dues confraries patronals.

Aquella circumstància no va passar desapercebuda a ningú, ni d'una confraria ni de l'altra, i alguns membres de la junta de Sant Bernat que coneixien ben bé la senyora Josefina Piera, començaren a pensar que allò no anava a portar res de bo, com així va ser.
Ara, quan es compleixen seixanta anys de l'episodi que va posar fi a una tradició que venia ja de molts anys abans de la guerra, no puc reprimir-me la temptació de recordar l'incident més greu que recorde entre les dues confraries patronals de la nostra ciutat, i sobre el qual, tots els implicats van adquirir el compromís ferm de no fer mai cap comentari al respecte.
La guerra civil, no solament va portar un trencament de les estructures polítiques espanyoles, sinó que també va significar una ruptura amb alguns dels costums anteriors a la trista contesa civil. El clergat emergent de la postguerra va començar a replantejar els antics comportaments de la feligresia i de les confraries religioses. Un poc atemorits encara per la feroç persecució que havien sofert durant els tres anys de guerra, i amb un agraïment sense límits a les noves autoritats polítiques pel seu suport incondicional, els responsables de l'església catòlica van assumir un plantejament de treball diferent i basat en la submissió quasi total als representants del novell ordre institucional del General Franco.
Moltes coses van canviar a partir d'aquells anys, i encara no sé si per a bé o per a mal. La senyora Josefina Piera era una dona poderosa i influent en el nou règim polític i, conseqüent amb el moment de felicitat que gaudia, va voler començar amb força la recomposició de la Junta de Senyores de la Mare de Déu del Lluch, i va apostar fort en la construcció de la nova imatge, fent l'encomanda de la talla al millor escultor valencià de l'època. I a pesar de la penúria econòmica de la postguerra, aquell va ser un període d'esplendor per a la confraria de la Mare de Déu que, de la mà de la seua presidenta, va aconseguir ràpidament un lloc de protagonisme sense precedent a l'Alzira catòlica dels anys quaranta. El terratrèmol s'aproximava a poc a poc i sense remei.
Durant molts anys la Mare de Déu havia baixat de la muntanyeta per celebrar la festa de Sant Bernat i acompanyar els patrons en la processó del dia 23 de juliol. La Mare de Déu davant i Sant Bernat i les Germanetes darrere presidint la desfilada. I això, fins que la senyora Josefina va pensar que havia arribat l'hora de posar les coses al seu lloc ja que els temps definitivament havien canviat.
L'any 1943, va prendre possessió com a rector de Santa Caterina i com arxipreste de la ciutat el senyor Antonio Sanchis, un home bo i disciplinat que va acabar fent una gran amistat amb la senyora Josefina, amb la qual compartia inquietuds religioses i també literàries. Als pocs mesos, mossén Antonio Sanchis ja s'havia adonat de la gran influència de la senyora presidenta de la confraria de la Mare de Déu del Lluch, a la qual va professar una fidelitat inqüestionable, fidelitat que la senyora Josefina va saber aprofitar ben oportunament per aconseguir els objectius que desitjava, i un dia, al caliu del confessionari li va dir:
-Don Antonio, vosté no creu que la Mare de Déu és més important i per tant hauria de presidir la processó de Sant Bernat?
-És clar que sí -respongué don Antonio-. Segons mana la litúrgia, la Mare de Déu sempre ha d'estar per damunt dels Sants.
I el ben cert és que la reflexió que el senyor arxipreste don Antonio Sanchis va fer al senyor Manolo Montagud al començament la processó general del dia 23 de juliol de l'any 1944, de què la Mare de Déu, en ser més important que els sants, és la que ha de presidir tota manifestació celebrada conjuntament, va ferir de mort la bona relació entre la junta de cavallers de la Confaria dels Sants Patrons i la junta de senyores de la confraria de la Mare de déu del Lluch. En aquell moment el senyor Montagud es va trobar entre l'espasa i la paret. Al seu davant el clergue i la seua tia, i al darrere, els membres de la junta bernardina en peu de guerra per tal d'impedir que la petició del senyor arxipreste es complira. De com es va posar la senyora Josefina, no dec fer ara cap comentari. Però en finalitzar la processó, la gran senyora ho va deixar ben clar: la Mare de Déu del Lluch ha de presidir en el futur la processó dels Sants Patrons, segons mana la Santa Mare Església, i si no és així, la Mare de Déu no tornarà a baixar mai més a les festes de Sant Bernat.
I la Mare de Déu del Lluch va baixar a les festes de Sant Bernat de l'any 1945, li van fer la missa el dia 22 en el seu honor com tots els anys, i a més a més, amb la presència del Governador Civil de la Província Ramón Laporta, del delegat provincial del Front de Joventuts senyor Cerezo, del subjefe provincial del FET i de les JONS senyor Carlos Llinares Ariño, i de tots els membres de la corporació municipal en ple presidida per l'alcalde de la ciutat senyor Julio Tena. La festa va finalitzar amb un gran dinar a l'Hotel Colon.
Al dia següent, 23 de juliol, tot estava a punt per a la gran desfilada vespertina. A un costat, l'andeta amb una Mare de Déu del Lluch, reina i altanera, arreglada amb flors com no s'havia vist mai. A l'altre costat l'anda dels Sants Patrons amb un gram pal·li segons mana la tradició. I en mig de tot, una atmosfera densa que asfixiava els cors dels dirigents de les dues confraries patronals. I finalment, i a pesar del manament del clergue, i de la ferma voluntat de la senyora Josefina Piera, els membres de la junta rectora de la confraria del Pare Sant Bernat, no podien, i no van consentir, encara que correguera la sang, que sent la Mare de Déu la convidada a la festa, presidira la processó.
Aquell any de 1945, fa ara seixanta anys, va ser l'últim que la Mare de Déu del Lluch i el Pare Sant Bernat celebraren junts les festes patronals, però això sí, amb l'absència de la Mare de Déu en la processó.

Josep Lluís Andrés.

LA CARROSSA MÉS GRAN

La taula estava molt ben parada al menjador de la casa de Don Lisardo Piera. Al tapet ben tupit i florejat sobreeixien els colors d'un gran polit reial amb la cua oberta, sobre el qual, reposaven les copes, els plats i els tovallons brodats a mà del dot de la seu esposa, la Sra. Virtudes Muñoz.

La Sra. Josefina Piera, germana del Sr. Lisardo, havia convidat les seues col·laboradores més íntimes de la junta de la Mare de Déu del Lluch a l'àgape que tenia previst oferir a les primeres autoritats municipals quan acabara el ple de l'Ajuntament, en el qual es nomenaria la Mare de Déu del Lluch, Alcalde Honorari Superior Perpetu de la ciutat d'Alzira. Eren passades ja les dues de la matinada quant va finalitzar la reunió municipal d'aquell 2 de juny del 1948 i el Sr. Alcalde Don Carlos Llinares, acompanyat de cinc regidors de l'Ajuntament, se n'anaren a casa del Sr. Lisardo Piera per comunicar a la senyora presidenta i a la resta de dames de la junta de la Mare de Déu, l'històric acord institucional, i manifestar la disposició de tota la corporació alzirenya a col·laborar amb la confraria en la preparació dels festejos que foren menester i donar la màxima solemnitat a tan noble esdeveniment. El goig era gran i s'havia de celebrar com Déu mana, sense escatimar en gastos, encara que, els temps que corrien no eren per a llançar les campanes al vol. La situació econòmica de postguerra no permetia moltes alegries. Però, aquesta circumstància no preocupava gens ni miqueta la Sra. Josefina, que vivia en un món diferent al de tots els altres mortals. Un món sorgit del poder d'una ànima combativa capaç de moure muntanyes i produir terratrémols en les institucions públiques i privades.
El caràcter vitalista de la Sra. Josefina Piera, molt ben sostingut sobre la base d'una formació intel·lectual inqüestionable, la consolidava en el liderat de les organitzacions catòliques que s'havien començat a formar després de la Guerra Civil. Com a presidenta de la Asociación Católico-Benefica de Señoras de Nuestra Señora del Lluch, va reorganitzar la confraria de la Mare de Déu l'any 1939 ocupant-se en primer lloc de la construcció d'una nova imatge de la Moreneta per a poder recuperar tan promte com fóra possible el culte a la patrona de la ciutat.
A pesar de viure a València, la Sra. Josefina passava molt de temps a Alzira, on posseïa una magnífica casa de camp a la partida de Tisneres. Durant alguns anys va mantenir una bona relació amb les germanes del Pío Instituto de Hijas de María Religiosas Escolapias, amb les quals col·laborava en la labor docent que desenvolupaven a la casa convent que tenien a la Plaça Major, anomenada aleshores del Caudillo. En aquell caseró vell i ruïnós de monges escolàpies passí els anys de la meua joventut, tot en mig d'un món de fam i d'ignorància. Era una època difícil per a les persones amb pocs recursos, i més, si eren de les que havien perdut la guerra. No era el meu cas. Jo pertanyia a una família de llauradors acomodats de les que garantien el sac d'arròs i de farina al rebost del convent. Ara recorde i comprenc la gran estima que sentia per mi la mare superiora sor María del Carmen López, que em va permetre gaudir de molts privilegis durant el temps que vaig estudiar en aquell edifici fosc i humit de vora riu.
Un dia del mes de novembre del 1942, la Sra. Josefina Piera vingué al col·legi a donar una conferència sobre "Las letras y las ciencias", una matèria en la qual jo era una alumna avantatjada. I va ser durant el col·loqui d'aquella dissertació, on vaig tenir el primer contacte personal amb la Sra. Josefina Piera i on va nàixer una curta però intensa i interessada amistat. La seua professionalitat literària i la meua vocació per les lletres confluïren immediatament. A l'instant notí que les dues comulgàvem la mateixa filosofia de la vida, i que aquell encontre seria el preludi d'una experiència única i irrepetible.
Durant els set anys que vingueren a continuació, col·laboràrem en infinitat de projectes literaris, i per a mi, va ser la brúixola que orientava la meua inquietud creativa. De la seua mà, vaig descobrir les meravelles ocultes i els secrets mil·lenaris d'una València hortolana amb pretensions de gran capital. I em va mostrar el valor incalculable de les tradicions i les llegendes de la nostra terra. Al seu hort, passàrem dies inoblidables respirant l'onada de mil perfums que regaven la recerca de la profusa saviesa. Era una casa de camp reblida de records. L'estada d'escriptors, artistes i pintors com Joaquim Sorolla i Teodoro Andreu reflectien la personalitat sorprenent de la propietària que, amb el seu discurs, seguia mantenint viva la presència de tants personatges il·lustres del passat. Allí, el nostre paisà Teodoro Andreu, va pintar diversos retrats de la Moreneta, alguns dels quals encara es conserven. Li agradava fomentar l'amistat amb les persones que apreciava, i un dia de Santa Anna, vingué a casa a saludar els meus pares que ja coneixia des de sempre. La mare i jo celebràvem l'onomàstica, i em va regalar la seua novel·la A fuerza de querer, laqual em vasignaramb una breu dedicatòria. "A mi fiel discípula Ana María con profundo agradecimiento por su amistad y colaboración. Y por ser el espejo claro y transparente de la mejor juventud de nuestros días. Alcira, 26-7-1943. Josefina Piera". La Sra. Josefina semblava la sobirana absoluta d'un regne nou i resplendent sorgit del règim de Franco. Ara, despres de seixanta anys, he de confessar que durant aquell període de postguerra, vaig ser una adolescent feliç al marge de la vida real.
El 10 de desembre del 1948, em va convidar a dinar al seu hort. Va ser el dia en què les Nacions Unides aprovaven la Declaració Universal dels Drets Humans i, encara que aquest no era el motiu de la reunió, no he pogut oblidar mai la coincidència. Després del plat de paella i arribada l'hora del café, la senyora Josefina em va dir amb molta solemnitat:
--Anna María, voldria que fores la meua secretaria particular i m'ajudares en la responsabilitat de presidir la confraria durant aquest exercici tan especial. El nomenament municipal de la Mare de Déu ens obliga a fer un esforç major per a organitzar unes festes més dignes al pròxim mes de setembre.
Aquella petició em va semblar un gran honor i l'acceptí immediatament. Em vaig posar totalment a la seua disposició, sense valorar la dimensió del compromís que estava assumint ni el perill de les seues conseqüències. L'atracció que sentia per la nova responsabilitat em sostragué de la meua realitat i em vaig contagiar de l'entusiasme que mostraven les senyores de la junta.
La primavera del 1949 va ser especialment intensa en reunions i preparatius. Posarem Alzira de volta i mitja. L'Ajuntament, l'Agrícola, el Jurat de Reg, el Sindicat Arrosser, les confraries parroquials, les festes de barri, la Junta Local Fallera que aquell any va estar presidida casualment i de manera excepcional pel Sr. Lisardo Piera. I no sé ja, quantes institucions més comprometérem a col·laborar. La junta de senyores no hi havia qui la parara. La Mare de Déu s'ho mereixia tot. El dia 18 de setembre del 1949 seria un dia assenyalat. Volíem organitzar una solemne missa cantada amb orquestra i cor, presidida per l'Arquebisbe de València D. Marcelino Olaechea. Després volíem també una gran sessió plenària de l'Ajuntament amb la presència de les primeres autoritats dels pobles del voltant. Tot seguit volíem celebrar un gran dinar de gala a la terrassa del cine Casablanca, i fer una col·lecta per a comprar un bastó ben farcit d'or i brillants digne de l'Alcaldessa d'Alzira. La processó vespertina la volíem ben memorable i històrica. I creguérem que també podíem volar com les àguiles sobre totes les vinyes del Senyor. I entre tanta efervescència es formà la gran trifulga i aparegueren les veus crítiques que qüestionaven l'excessiva despesa que es produiria. La Sra. Conxeta la de Casesnoves, ho va deixar ben clar. Era massa gasto per a tants pocs diners. Però les comissions dels barris tiraren la casa per la finestra i començaren a organitzar una gran cavalcada amb monumentals carrosses florals com mai no s'havia vist. La pujada a la muntanyeta es preveia espectacular i, com no podia ser d'altra manera, la carrossa de la Mare de Déu havia d'estar a l'altura i ser la més gran. I a l'altura va estar. La Sra. Josefina i Amadeo el de la funerària del carrer La Rugla, decidiren arreglar amb teles blanques i amb moltes flors el carruatge dels enterros i situaren la Mare de Déu dalt de tot, en el lloc de la creu. L'efecte era espectacular. La gran carrossa tirada per quatre cavalls blancs anava rodejada i protegida per una infinitat de joves falleres connectades simbòlicament a la Mare de Déu per unes cintes blanques de ras que naixien als peus del àngels i s'escampaven al voltant de tot el carruatge. La Sra. Conxeta la de Casesnoves va insistir: "El carro dels morts no durá res de bo". Ja no va haver-hi una tercera amonestació. En arribar l'anda floral als peus de la muntanya, un cable invisible i feroç es creuà amb la Mare de Déu i li trencà el cabet. Tot va ser ràpid. En un moment baixaren l'escultureta i la Sra. Josefina amb la seua mantellina li va fer una lligassa com si fora una gran bufanda i solventà el problema a l'instant.
Però, la poderosa senyora començà a balancejar-se. Em vaig acostar per auxiliar-la i em quedí de pedra. Mai no l'havia vist tan trasbalsada. Una forta angoixa li estava arrossegant el cor. I jo, vaig cometre l'error de la meua vida en voler consolar-la.
--Donya Josefina --li vaig dir--, crec que la Sra. Conxeta tenia raó. Tal vegada ens hem exedit una miqueta.
Els seus ulls es quedaren fixos, i la seua mirada em va traspassar amb la força de dues espases d'acer ben esmolades. Ja no em va dir res. En aquell lloc i en aquell moment acabà la nostra amistat. No sé el que va passar pel seu cap. Ni ho vull saber tampoc. Ni vull que ho sàpia ningú, llevat del Cel.

Josep Lluís Andrés.

LA CORONACIÓ

A la portalada de l'església de Santa Caterina, unes dones molt velletes murmuraven i donaven gràcies a Déu Nostre Senyor per haver-los concedit una vida llarga i reblida de bones experiències. I mentre això feien, van veure com eixien de dins l'església el senyor rector Francisco Albiol, el senyor alcalde Bernardo Andrés, el senyor farmacèutic Manuel Oro i el senyor advocat Rafael Presencia Lliso.
Al veure els quatre cavallers, les dones velletes van pensar que es tractava d'algun assumpte relacionat amb la confraria de la Mare de Déu de la Murta, la qual havia armat una gran remor per tot el poble sobre el patronatge de la Mare de Déu. Segurament, aquelles dones velletes ja han faltat, i es de suposar que Déu Nostre Senyor les deu tenir a totes al mig del cel, però jo, que encara no havia complit els vint anys, ho recorde tot allò perfectament, i també sóc sabedor de com de difícil i arriscat resulta contar, només quaranta anys despés, les moltes coses que van passar en un període tan conflictiu de la nostra història, però tan fructífer al mateix temps. Fructífer perquè va aconseguir despertar l'esperit religiós d'una societat profundament adormida a la l'ombra plàcida del poderós règim de Franco.
La recuperació de la devoció a la Mare de Déu de la Murta, que s'havia produït a partir de la benedicció de la nova imatge l'any 1954, havia començat a qüestionar a Alzira el patronatge de la Mare de Déu del Lluch, un patronatge assegut únicament sobre la tradició oral, i que, ben equivocadament, es creia indiscutible.
I com que la realitat sol acabar imposant-se als somnis, als devots de la Mare de Déu del Lluch no els va passar per alt el perill que allò representava per a seguir mantenint el seu ideal religiós, i van decidir que havia arribat l'hora de treballar de veritat defensant les seues conviccions patronals de la Mare de Déu del Lluch, conviccions ben arrelades a una tradició antiga, que ara, sense saber per què, corria el risc seriós de desaparéixer. I d'aquesta manera, és com va nàixer a la nostra ciutat una gran croada mariana mai acceptada oficialment.
L'activitat de les dues confraries va ser frenètica durant els últims anys de la dècada dels cinquanta i tota la dècada dels seixanta del segle passat. Contar ara totes les coses que recorde d'aquella època tan agitada em resulta totalment impossible, sobretot, per la limitació de l'espai de què dispose, però entre tots els esdeveniments més rellevants d'aquells dies històrics, voldria destacar-ne un que m'ha quedat especialment gravat a la memòria; l'acte de la coronació, o millor dit, de les dues coronacions de la Mare de Déu del Lluch. Primer, la del vint-i-cinc aniversari l'any 1965, i després, la canònica del dia 22 de maig del 1966. I recorde també, com no, els seus protagonistes principals, el president senyor Pepe Palacios i la presidenta María Moll, una senyora distingidíssima, per la qual sempre he sentit una profunda admiració.
A donya María Moll, la conec des de la meua adolescència, quan una colla d'amics de l'Institut Rei En Jaume, passejàvem per la placeta amb unes xiquetes molt singulars que estudiaven en el col·legi Jesús i Maria de València. En aquella comunitat escolar de la Gran Via, coneguda popularment com la casa de los cristales, estaven internes les seues filles Marita i Immaculada, que amb Fani Saus, Angelines Barber, María Pilar Montagud i algunes alumnes més, formaven un grupet d'amigues molt fines, amb les quals vaig tenir una bona amistat que encara conserve.
Al senyor Pepe Palacios el vaig conéixer un poc abans, durant uns exercicis espirituals en un hort que les monges de la beneficència tenien a la carretera de Carcaixent. Encara era seminarista, però a mi, ja em va semblar aleshores que la sotana no li quedava bé. Poc temps després, va quedar més clar que el seu camí no era precisament el de pastor d'ànimes. El destí li reservava unes altres missions.
I va ser don Joaquim Nadal, rector de la parròquia de la Mare de Déu, el que va encomanar al senyor Palacios, amb trenta anys acabats de complir, l'àrdua missió de presidir una confraria renovada que poguera posar en marxa una poderosa maquinària que remoguera cel i terra i el firmament sencer, per tal d'aconseguir que el patronatge marià alzireny continuara sent de la Mare de Déu del Lluch, i fer front a la dura competència que representava la vigorosa confraria de la Mare de Déu de la Murta, la qual tenia el suport incondicional del senyor alcalde, el de gran part de la corporació municipal, el d'alguns grups d'intel·lectuals, i el de quasi tots els poders fàctics de la ciutat.
Eren anys ben difícils que exigien molta imaginació i molta dedicació, i s'havia de filar prim per a no cometre cap error. Des del mateix dia en què va nàixer la parròquia del Lluch, el capellà don Joaquim Nadal no va descansar ni un minut en la seua lluita per a despertar emocions i agitar consciències i va crear, en l'any 1955, la junta d'obres del santuari, la qual es va constituir solemnement en l'església de Sant Joan, i es transformà un any després, en la primera junta de cavallers de la confraria de la Mare de Déu del Lluch. Don José Piera va estar elegit president de la nova entitat religiosa, amb l'esperança equivocada de posar fre a les inacceptables aspiracions dels murteros que volien fer patrona d'Alzira la Mare de Déu de la Murta.
La guerra freda entre murteros i lluqueros es presentava dura i anava a ferir sentiment difícils de cicatritzar. Van ser dies d'intens fervor marià que desbordava allò correctament acceptable per la institució eclesiàstica. Les coses no anaven bé, i és ben cert que el senyor Piera no va poder parar el poderós moviment que representava l'univers murter, que a pesar de no ser massa nombrós, va desenvolupar uns majestuosos signes d'esplendor al límit del sobrenatural. Les multitudinàries romeries al Monestir de la Murta,

(foto: Monestirde la Murta)

i els sumptuosos muntatges d'Enrique Núñez per a la festa de la candelera a l'església de Santa Caterina, resultaven impressionants i marcaven una trajectòria difícil d'igualar.
Però el 20 de maig del 1965, les coses van començar a canviar. Prenia possessió com a president de la confraria del Lluch el senyor Pepe Palacios, i uns dies després, l'acompanyava en la presidència la insigne i influent senyora donya María Moll, esposa del senyor Pepe España, la qual formava part d'una antiga burgesia local amb gran tradició i pes social. Donya María disposava de la col·laboració inquebrantable de la important feligresia de la parròquia de Sant Joan, a més de tindre el suport de la incommensurable confraria dels sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia, presidida aleshores per l'històric bernardí i bon amic seu, Manolo Montagud. El senyor Pepe Palacios representava la via directa amb la cúria eclesiàstica i posseïa les claus que obririen totes les portes del palau arquebisbal. Els nous presidents havien entrat amb bon peu, i els resultats no es feren esperar.
Durant l'any 1965, ja van ser presidents de la comissió de les noces d'argent, i van organitzat els actes del vint-i-cinc aniversari de la restauració de la imatge, de manera que aconseguiren remoure un fervor popular que seduiria les classes més humils de la població, les quals acabaren esclatant en un cant de jubileu capaç de convocar les més espectaculars manifestacions d'identificació mariana. Molts sentiments adormits es van despertar durant les visites que els grups de senyores que formaven María Plasencia, Pepita Vila, Antonia Presencia, Milagros Enguix i no sé quantes dones més, totes sota la presidència de María Moll, realitzaven casa per casa arreplegant l'or per a la nova corona de la Mare de Déu. El dia 1 de maig, un simbòlic acte de coronació a la Plaça Major, posava fi a les bodes de plata de la restauració de la imatge i preparava el camí per a l'organització dels actes de la coronació pontifícia i de l'any marià que començarien el dia 1 de setembre. L'obertura de la porta santa al santuari de la muntanyeta per l'Arquebisbe don Marcelino Olaechea, amb el martell d'argent de la Mare de Déu dels Desemparats de València, posava de manifest l'habilitat de l'exseminarista, i deixava clar que la seua experiència de rata de sagristia seria decisiva per a canviar les regles del joc, no sense aguditzar, encara més, l'enfrontament entre les dues confraries.
El dia 22 de maig del 1966, don Marcelino Olaechea i Loizaga entrava victoriós a la Plaza del Caudillo, on l'esperaven les més importants autoritats religioses i polítiques. El recentment nomenat alcalde de la ciutat don José Pellicer Magraner no va poder estar en la cerimònia de la coronació pontifícia, i va delegar en don Ramon Flor. La placeta estava de gom a gom i tot pareixia perfecte, a pesar de la pressió que es filtrava a través de l'atmosfera lluminosa d'aquella vesprada dominical de primavera. El matrimoni format pel senyor Adrian Campos i la senyora María del Carmen Súñer, que s'havien casat sis anys abans als peus de la Mare de Déu de la Murta, apadrinaven la coronació pontifícia de la Mare de Déu del Lluch. I don Marcelino no va voler perdre l'oportunitat de saludar des de la trona instal·lada al centre de la plaça, a la Reial Confraria de la Murta, sabedor com era de la dura batalla que s'estava lliurant, i de l'escrit que un nombrós grup de confrares del Pare Sant Bernat li havien fet arribar uns dies abans mitjançant l'Excel·lentíssim Ajuntament, i en el qual demanaven la dimissió de tota la junta rectora de la confraria bernardina, per haver autoritzat la preséncia dels patrons del poble en aquell acte de coronació.

foto:Salo Noble, Ajuntament d'Alzira
Finalment, don Marcelino no va fer cap menció al nomenament del patronatge de la Mare de Déu del Lluch, i deixà ben decebuts els organitzadors que havien dipositat totes les seues esperances en aquell moment històric. Així que, abans d'acabar, i aprofitant els darrers moments de la celebració, el senyor Palacios va voler enarborar la bandera de la reivindicació i dirigint-se al senyor Arquebisbe li va dir:
-...Ahora, sólo deseamos que nos la hagáis Patrona, que es el
mayor deseo de todos los alcireños.
-Todo llegará, todo llegará -respongué l'Il·lustríssim ancià, amb un fil
de veu cansada i tremolosa.
Aquesta va ser l'última visita de don Marcelino Olaechea i Loizaga a Alzira. Cinc mesos després va presentar la renúncia al càrrec.
I enmig de la densa multitud que omplia la placeta, i de tanta tensió continguda, es van trobar dues grans amigues de tota la vida, la senyora Conxeta la de Casesnoves i la senyora Consuelito la de Costelletes, antigues alumnes de costura en les monges de l'Hospital.
-Em sap mal dir-t'ho, Consuelito -va dir la senyora Conxeta la de Casesnoves-, però vull que sàpies que la patrona d'Alzira sempre ha sigut i sempre serà la Mare de Déu del Lluch.
-Això encara està per vindre -respongué la senyora Consuelito la de Costelletes-, però passe el que passe i per molt prim que fileu els lluqueros, mai no aconseguireu igualar la seda amb el percal.
Siga com vulga, els anys han passat i els temps ara són diferents. Estic absolutament segur que la senyora Conxeta i la senyora Consuelito estaran compartint la glòria celestial amb totes aquelles animetes amantíssimes de la Mare de Déu, a la qual, entregaren el millor de les seues vides. A elles, demane disculpes per haver-les mencionades en aquest escrit sense el seu permís previ. I demane disculpes a don José Palacios i a donya María Moll, pel meu atreviment de nomenar-los en el present article, i a totes les altres persones a què faig referència, i també a les que s'hagen pogut sentir identificades en la narració d'aquests records de la meua joventut.

Josep Lluís Andrés.