LA PROMESA INNECESSÀRIA

El dia que vaig conéixer Pascual Armiñana, comencí a canviar el meu punt de vista sobre la realitat eclesiàstica alzirenya. La forta personalitat del jove president de l'Arxiconfraria dels Sants Patrons, només tenia vint-i-set anys, em va impressionar profundament, tant, que va ser el detonador que provocà la meua determinació d'entrar a formar part de la junta de Sant Bernat de l'any 1935. La decisió la vaig prendre ràpidament, sense pensar-ho dues vegades. Jo notava que una il·lusió incontenible esclatava dins la meua ànima, impulsant-me a seguir un camí desconegut, que acabaria canviant la direcció de la meua vida cap a un destí sense retorn.
Trenta joves devots dels Sants Patrons, constituírem la junta organitzadora del VIII centenari del naixement del Pare Sant Bernat, amb voluntat d'aconseguir que una efemèride tan rellevant no passara desapercebuda a la nostra ciutat. Aleshores, ningú de nosaltres teníem una idea clara de la singularitat tan especial d'aquell any 1935, ni podíem pensar de cap manera els moments històrics i dramàtics que anàvem a viure. Desgranar hui, tots els esdeveniments que van passar en tan breu període de temps, no es gens fàcil, però sí vull aprofitar l'oportunitat que tinc ara per deixar testimoni d'aquelles coses que recorde i que, per la meua edat tan avançada, comence a oblidar.
Érem una colla de treballadors voluntariosos, plens de vida i entusiasmats per la festa, que volguérem començar l'any del centenari participant tots junts en la celebració eucarística de la nit de cap d'any, encara que, l'acte solemne de la inauguració oficial del VIII centenari, va ser el dia 13 de gener amb una missa cantada, acompanyada d'orquestra i cor, i presidida pel Sr. Arquebisbe de València D. Prudencio Melo. Tot seguit, ens ocupàrem de la celebració de la festa de la Candelera i organitzàrem una gran romeria al Monestir de la Murta el diumenge 3 de febrer, recuperant la devoció adormida a la Mare de Déu de la Murta, sense imaginar gens ni miqueta que estàvem sembrant la llavor d'una gran polèmica mariana, que germinaria díhuit anys després i s'estendría durant un llarg període de temps.
Passats els dies de la Setmana Santa, tots els esforços s'encaminaren a preparar el programa de festejos del mes de juliol, amb la pretensió d'assolir una àmplia oferta d'activitats religioses i culturals del màxim interés per als alzirenys. I a pesar de l'alta temperatura de ple estiu, totes les celebracions van ser un gran èxit de participació. Serà difícil oblidar la concorregudíssima cerimònia dels millors Jocs Florals que he vist mai. El dia 27 de juliol, el Gran Teatre es va omplir de gom a gom per escoltar les paraules de l'il·lustrísim riberenc Sr. Francisco J. Bosch Marín, subsecretari del ministeri de comunicació i diputat a corts per València. Un bon carletí que va saber desglossar ben efusivament la figura dels nostres màrtirs compartits.
Aquell any, la fortuna va voler que al Sr. arxipreste D. José Mª Vinat Collado li tocara la loteria nacional i destinara el premi a pintar, ornamentar i enriquir encara més la majestuositat de Santa Caterina. L'església arxiprestal era com una gran basílica luxosa i esplèndida que besava el cel. No li faltava detall. A les capelles laterals lluïen antiguíssims retaules de fusta policromada, obra de l'escultor Tomàs Vergara. Tots els altars gaudien de magnífics mantells brodats a má i de canelobres amb ciris de tots el tamanys i de làmpares, i d'una infinitat de gerros plens de flors que ho perfumaven tot. Als peus del presbiteri, hi destacaven les magnifiques poltrones del cor, fetes pel fuster Marc Angoz l'any 1680, amb fusta negra de morera i amb l'escut de la ciutat en cada seient. A l'esquerra de l'altar major, sobre la porta de la capella de la Mare de Déu de la Murta, s'enlairaven els canons d'un orgue grandiós, que era l'admiració de tots els que l'escoltaven. El púlpit, situat sobre el pilar de la dreta, segons s'entra al temple, formava un monumental conjunt barroc construït l'any 1701, amb fusta policromada i delicada orfebreria, on ressaltaven les figures del Pare Sant Bernat i les seues germanetes Maria i Gràcia, a més de Sant Silvestre i Sant Gregori. Era una trona enlluernadora i constituïa una peça única i irrepetible, obra de l'artista Antoni Mora. Els parroquians consideràvem aquella església com una catedraleta, on es mesclaven la solemnitat i la grandesa. La bellíssima nau rectangular, ben farcida de pintures i tapissos, estava il·luminada durant el dia per una misteriosa llum térbola que es filtrava a través de les altíssimes vidrieres de colors, situant el feligrés enmig del paradís.
Tots els diumenges, després de la missa de huit, teníem el costum de reunir-nos Pascual Armiñana, Manolo Montagud, Pepe Pellicer, Vicente Sifre i alguns directius més de la junta i esmorzar una tasseta de xocolate amb ensaïmades, que la Sra. Rosa, la dona que s'ocupava de cobrar deu cèntims pel lloguer de les cadires de bova, ens preparava en la mateixa sagristia. Li pagàvem una pesseta cadascun de nosaltres, i per a ella era una ajudeta, un complement afegit al seu paupèrrim negoci parroquial. La reunió matinal de la sagristia l'aprofitàvem per posar al dia el pla de treball de la setmana, intentant fer del VIII centenari una fita històrica de la religiositat local. Però, Déu Nostre Senyor no ho va voler axí. La situació política espanyola es complicava per moments. La radicalització entre dretes i esquerres acabaria creant una atmosfera irrespirable que refredaria les relacions de l'Ajuntament amb l'Església, impedint que poguérem concloure l'any tal com ho havíem previst. El gran homenatge a la Mare de Déu del Lluch, el vam haver de suspendre davant la negativa de les autoritats municipals a autoritzar la tradicional baixada de la muntanyeta. I com si d'una premonició es tractara, la novena del mes de setembre la celebràrem per primera vegada en el santuari encara inacabat, per la qual cosa, traslladàrem l'antiga imatge de la Moreneta des de la primitiva ermita al futur temple, on va poder conéixer i gaudir de la seua casa nova durant uns dies, abans de retornar al vell ermitori, on acabaria desapareixent cinc mesos després.
Finalment, les protestes populars contra el govern conservador de la CEDA, van obligar el president de la república Alcalá Zamora a convocar eleccions generals pel mes de febrer del 1936. El Front Popular, una coalició electoral de partits d'esquerres, les va guanyar. I no obstant, el nou govern de la República no pogué frenar la crispació del carrer, resultat d'una llarga i dramàtica desigualdat social. Als pobles es crearen els comités obrers, que fucionaven al marge de l'autoritat republicana, facilitant la formació de grups de fanàtics anticlericals que van començar actuant incontroladament contra els edificis religiosos i van acabar deixant un riu de sang de persones inocents: catòlics practicants, primer, i morts de fam, després, assassinats sense cap justificació.
Les conseqüències d'aquell desficaci, foren especialment catastròfiques per a la nostra ciutat. El mes de maig del 1936, tot el patrimoni cultural i religiós de Santa Caterina bevia oli. L'esforç de tants segles i de tants artistes desaparegué en vint-i-quatre hores. Però, enmig de tanta desolació, Déu Nostre Senyor volgué que la imatge del Pare Sant Bernat se salvara del foc i la va posar en mans del Sr. Ramon Flor, un poderós comerciant de fruites que la traslladà al poble d'Onda, molt ben protegida entre caixes de mercaderies.
Visquérem als peus d'un gran volcà en erupció, que s'emportà sense mirament idees, projectes, il·lusions i, malauradament, vides humanes. El 9 de setembre del 1936, Pascual Armiñana putjava al cel prematurament, en la flor de la vida, víctima del disbarat més absurd i inenarrable. Aquell dia em vaig fer la ferma promesa que, quan tot passara, jo continuaria el seu treball. No va ser així. El meu amic Montagud es va avançar. Ara, després de tans anys, he de reconéixer que Manolo Montagud va ser un gran president, i va saber continuar l'obra de Pascual molt millor de com ho haguérem pogut fer cap de tots els que quedàrem d'aquella junta del VIII Centenari del Naixement del Pare Sant Bernat.

Josep Lluís Andrés.