LA MISSA MAJOR

Enguany, la Pontifícia Arxiconfraria dels Sants Patrons vol celebrar la festivitat del dia de Sant Bernat amb una missa presidida pel Reverendíssim Abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poble, la qual cosa, de segur omplira de festa la solemnitat més important de la nostra ciutat. Però per a mi, la missa que m'ha quedat gravada allà al més fons del cor, és la que celebrarem aquell dia 23 de juliol de l'any 1939 en la fusteria de les germanes Mizzi, al carrer de les Piletes, on treballava el senyor Bernardo Armengol, un dels supervivents de la Junta Directiva de l'Arxiconfraria, i que va ser qui preparà tot el que era menester per a recomençar de nou la veneració als nostres sants màrtirs alzirenys. Allí es van reunir els senyors Manolo Montagud, Enrique Pelufo, Juan Calot, Antonio Pérez, Enrique Orts, i alguns més que ara ja no puc recordar. Tot era provisional, però el ben cert és que aquella taula d'altar que havíem preparat, vestida i arreglada amb el que cada un de nosaltres havíem tret dels armaris, ens va semblar a tots com si fos el presbiteri d'una gran catedral. La celebració de l'Eucaristia la va presidir el rector de la parròquia de Sant Joan don José Songel, que havia acabat d'instal·lar-se a la casa abadia situada just enfront de la desapareguda esglesieta. El local de la serradora de les germanes Mizzi, transformat en capella provisional, es va omplir de gom a gom per a celebrar la missa més emotiva i solemne en acció de gràcies que jo he conegut en tota la meua vida. La festa l'acabàrem amb tots els assistents cantant els gojos, gojos que repetírem dues vegades, ja que en una sola cantada no en vam tindre prou.
Aquell va ser, sens dubte, el dia de Sant Bernat més memorable de tota la meua vida. Era el moment que deixàvem per a la història les calamitats d'una guerra sense sentit i iniciabem el camí d'una etapa nova en les nostres vides. Darrere, quedaven per a l'oblit la pràctica religiosa amagada i dissimulada que desenvolupàbem en cases particular, com van ser aquelles tres novenes clandestines que li vam fer al Pare Sant Bernat en casa de la senyora Bernarda Peris. El seu nebot, Salvador Baeza, tenia guardada a l'interior de l'armari del menjador, i a manera d'altaret, una de les set imatges dels Patrons que la confraria usava per a presidir la tauleta petitòria i del cobrament de quotes a l'esglesia de Santa Caterina. Salvador havia aconseguit rescatar aquella imatge de la pallissa de la casa pairal del senyor Calot al carrer Sarcos, on aquest senyor l'havia amagat per tal d'evitar que els milicians la destruïren. I tot gràcies que el seu pare treballava portant el llauró de la família i, és per això, que li havien donat la clau da la casa abans de desaparéixer del mapa per por que els mataren. Durant els tres anys que durá la guerra, cada mes de juliol, ens reuníem a poqueta nit un grupet de devots bernardins al menjador de casa la senyora Bernarda. Resàven el rosari, cantàvem els gojos amb veu molt fluixeta, i celebràvem així la novena des del dia 14 fins el 22. El dia 23, Salvador posava els santets dins d'un sac d'herba que, carregat al llom, passejava ben dissimuladament per tot l'itinerari de la processó. Pel matí anava des de l'església de Santa Maria fins a la plaça Major passant per la porta de Santa Caterina. De vesprada, feia el recorregut des de la plaça Major, pel camí Vell, pel carrer la Palla i pel Major Sant Agustí fins a sa casa passant per la placeta de Sant Joan. Mai no va voler que ningú l'acompanyara, ell deia que anant sol no despertaria sospites del que estava fent.
Van ser tres anys llargs i difícils els de la guerra civil, però els que portem a Sant Bernat al cor, mai no hem volgut, ni tampoc ho volem, passar per alt la festa dels nostres patrons. Sabíem que arriscàvem molt, però ara podem dir amb goig, que a Sant Bernat no li ha faltat mai la seua novena ni la seua processó.
I és per tot això que, el dia 23 de juliol de l'any 1939, és el més memorable de tots els que recorde. A partir d'aquell dia es va reorganitzar la confraria i es va nomenar Manolo Montagud nou president. Aleshores, tot el món pensava de recuperar el temps perdut, en recuperar l'esplendor d'altres èpoques passades. Però també és ben cert que algunes coses ja no van poder ser iguals com abans. Fins i tot, i després del gran esforç que tots vam fer per buscar normalitzar els antics costums, l'any 1944, just als tres anys de la recuperació de la imatge de la Mare de Déu del Lluch per la seua junta de senyores, hi va haver un greu enfrontament entre les dues confraries patronals que va posar fi, malauradament, a l'antiga tradició de baixar la patrona durant les festes de Sant Bernat i de desfilar junts en la processó. Recorde que aquell afer estigué a punt de trencar una família de les més devotes del poble. Però aquest és un assumpte del qual ja en parlarem en una altra ocasió.

Josep Lluís Andrés.