ELS ÚLTIMS DE LA PROCESSÓ

L'hivern del 1964 va ser l'últim que vaig treballar de dependent a la botiga del sr. Antonio Martínez, un comerç històric de teles i flassades conegut popularment com a Casa Conill. La mort prematura del meu pare em va obligar a canviar els meus plans pel futur i em va fer renunciar a la vocació de botiguer que s'he m'havia despertat durant aquells tres anys d'aprenentatge al costat del sr. Antonio. Amb díhuit anys recent complits, jo havia acabat de viure la primera experiència professional junt a un home savi i coneixedor com ningú de totes les coses de la vida. Preocupat per les qüestions del seu poble, va estar molt implicat en el món de les falles on va arribar a ser president de la primera Junta Local Fallera constituïda després de la Guerra Civil. Com a catòlic convençut, estigué compromés sempre en la Setmana Santa alzirenya, participant des de la confraria de la Creu, on va liderar un moviment intern que volia canviar la ubicació del pas de la Santa Creu, passant-lo d'ocupar l'últim lloc en la desfilada processional del divendres sant, a un emplaçament més endavant, i per tant, amb més lluïdesa.
Ara, després de trenta nou anys, recorde encara les reunions que tenien lloc en aquella botiga del carrer Faustino Blasco, on els membres més compromesos de la confraria buscaven solució a un conflicte que, de no resoldre's prompte, amenaçava de provocar un riu de baixes de confrares avorrits de ser el farolet vermell de la processó, i haver de desfilar sempre per davant d'uns espectadors ja cansats i anant-ze'n cap a casa amb la cadira davall del braç.
La mampresa no era gens fàcil, i la junta directiva era conscient de l'esforç que s'havia de fer per aconseguir aquest objectiu, el qual, només passava per la construcció d'un pas nou que justificara una nova ubicació en la processó general del sant enterrament. La proposta es dugué a l'assemblea general i es va aprovar per unanimitat. Aquella nit, el sr. Antonio i jo, que també m'havia apuntat a la confraria, tornàrem a casa contents i sense imaginar-nos gens ni miqueta la tronada que esclataria al dia següent.
Com cada matí, a les nou en punt, jo alçava les tres persianes metàl·liques que protegien els dos grans aparadors i la porta principal de Casa Conill. Però el dia venia carregat d'electricitat. A la porta, estava esperant-se el senyor Salvador Pascual, fuster d'ofici, i germà de la sra. Amparo, esposa del sr. Antonio. Feia cara de pocs amics, i en entrar a la botiga i vore el sr. Antonio darrere del taulell li va dir:
--M'he assabentat que voleu fer un pas nou. I vull dir-te que no em desagrada la idea, sempre que la Creu que jo vaig fer quede integrada en l'anda nova. Recorda que el Pas de la Creu és un projecte de la nostra família, i que el vaig fer sense cobrar un duro. I no estaria bé, que ara, perquè hi ha més diners i els temps han canviat, tot l'esforç que vam fer en aquells anys tan difícils de la postguerra, acabara en no res.
El sr. Antonio es quedà sorprés i també una miqueta malhumorat per aquella demanda que considerava poc oportuna. I amb un to de veu forçadament conciliador li va dir:
--Salvador no et poses així. Tot és encara un embrió. Però estigues tranquil perquè la idea que tenim arreplega la teua pretenció. La creu continuarà sent el símbol del nostre pas.
El sr. Salvador Pascual, que era un home bastant corpulent, i per la qual cosa se'l coneixia amb el sobrenom del fusterot, va quedar satisfet amb les paraules del seu cunyat i se n'anà convençut que la seua obra perduraria en el temps. No va ser així. El sr. Antonio i el clavari d'aquell any, el sr. Caro, van demanar consell al decorador Salvador Baeza durant els dies en què va estar arreglant el dosser. Baeza els va recomanar que visitaren l'escultor valencià Ramón Granell, el qual, els va fer un primer esbós que, de manera discreta i respetant la Creu, incorporava tres imatges de grandària natural que recreaven una nova escena de la passió, donant solució al problema que tant preocupava a la confraria últimament.
Les coses havien començat a rutllar prou bé fins que, un dia del mes de juliol el sr. Antonio em va dir:
--Manolin, demà dijous el meu cunyat Salvador i jo volem anar a València a visitar el taller de Ramón Granell per vore com van els treballs del pas nou i voldríem que ens acompanyares.
--El que vosté diga sr. Antonio --li vaig respondre sense titubejar.
Només entrar a la casa de l'imatger, i amb els ulls arrufats per la forta claror del carrer, vam fer una primera reüllada per tota aquella estança impregnada d'una suau olor de fusta tendra i pintura làtex. La nostra mirada buscava l'objecte de la visita, que no tardàrem gens a descobrir. Els tres ens quedàrem muts per complet. No donàvem crèdit al que estàvem veient. L'escultor havia refusat la nostra creu de fusta polimentada i amb ornaments de metall a les seues extremitats i n'havia tallat una de nova amb aspecte rústic, perquè, segons va dir, harmonitzava millor amb l'expressió dolenta de les figures de la Mare de Déu, Sant Joan i la Magdalena. El sr. Antonio i el sr. Salvador estaven esbalaïts i sense ànim per a més. Donàrem mitja volta i cap a casa. Al sr. Salvador, el fusterot, l'angoixa li arrossegava l'ànima, i només eixir al carrer, va esclatar:
--No m'agrada gens. Aquest pas no durarà ni vint anys.
En va durar tretze. L'any 1978, va nàixer una nova confraria que el va reformar i ampliar transformant-lo en el Pas de la Crucifixió.
Aquell any, es va començar a caminar per una senda diferent que acabaria per deixar enrere tota l'allau d'històries velles i conflictes ja oblidats. La confraria dels botiguers obria el bagul de la seua història i dels records bons i roïns i donava pas al vent fresc del futur. Ara, vint-i-cinc anys després, la batalla per a no anar els últims en la processó, ja és un rècord perdut en el temps.

Josep Lluís Andrés.