Josep Lluís Andrés Pascual rebrà el Guardó Murta

Levante-emv

El activista cultural Josep Lluís Andrés Pascual recibirá el Guardó Murta

23.04.2016 | 00:32

El activista cultural Josep Lluís Andrés Pascual recibirá el Guardó Murta Levante-EMV

C. SENSO ALZIRA La Associació Cultural Illa del Xúquer entrega todos los años su Gardó Murta con el que intenta premiar el trabajo en beneficio del progreso y de la cultura tanto de Alzira como del resto del territorio valenciano. Es por ello que en la presente edición, que supone la décima, ha querido entregárselo a José Lluís Andrés Pascual, al que considera un personaje que ha vinculado toda su vida a la promoción cultural tanto de la capital comarcal como del resto de pueblos ribereños. Ya a finales de los años sesenta del siglo pasado coordinó las actividades del Planter Juvenil de la Agència de Extensió Agrària de Alzira y en los años setenta colaboró en la creación del Centro de Empleo La Salud de Algemesí. En dicha localidad fundó poco después la librería Muixeranga y en los años noventa inició su actividad política junto a la Unió del Poble Valencià y fue edil de Cultura de Alzira. La entrega será el 9 de mayo en la Casa de la Cultura.

riberaexpress

Josep Lluís Andrés premiat amb el Guardó Murta per l’associació Illa del Xúquer

Josep Luís Andrés

• 
• 

Josep Luís Andrés

Un any més, l’Associació Cultural Illa del Xúquer, lliurarà el Guardó Murtaque, amb motiu de commemorar la diada del 25 d’abril pretén reconèixer l’esforç de les persones, organitzacions i col·lectius que han treballat i treballen en benefici del progrés i de la cultura d’Alzira i del País Valencià.

Aquest 2016, l’Associació ha decidit atorgar el Guardó Murta a l’activista cultural J. Lluís Andrés Pascual en reconeixement a la seua llarga vinculació al món cultural de la nostra ciutat i del nostre País.

El compromís amb el món de la cultura ha caracteritzat a J. Lluís Andrés Pascual al llarg de tota la seua vida, i la seua aportació al foment de la mateixa és inqüestionable a més de ben coneguda a tots els cercles culturals tant a Alzira com a la resta de la comarca de La Ribera.

Als dèsset anys ja formava part del grup de teatre de l’antiga OJE que dirigia el senyor Pascual Lerma. Un any després s’incorporà al grup de jóvens fundadors del CLUB AMUNT, una associació de caràcter cultural i juvenil que va desenvolupar la seua activitat des de 1962 fins el 1977, anys de la transició política, i la qual va presidir des del 1969 fins el 1974.

De 1969 a 1975 va coordinar l’activitat del Planter Juvenil de l’Agència d’Extensió Agrària d’Alzira que aleshores dirigia el senyor José Luis Coloma. En 1973 va col·laborar amb la creació del Centre Ocupacional LA SALUT d’Algemesí, ocupant-se de la part agrícola de la mateixa. En 1980 va fundar també a Algemesí la llibreria MUIXERANGA. Fruit de la seva vocació literària ha publicat prop d’un centenar d’articles de caràcter històric i costumista relacionats amb les nostres festes i tradicions.

En 1990 va iniciar una major aproximació a l’activitat política amb la UPV, després Bloc, on obtingué l’acta de regidor de cultura a l’Ajuntament d’Alzira en les eleccions municipals de 1995. Durant la legislatura 1995-1999, va desenvolupar una potent gestió cultural a la nostra ciutat, destacant la recuperació i restauració del patrimoni historicoartístic local com les excavacions del Monestir de la Murta, la restauració da la capella de la Mare de Déu i del Jardí Romàntic que va facilitar la seua obertura al públic. També es va doblar l’espai expositiu del Museu Municipal i crear el taller de restauració.

Va estructurar les instal·lacions de l’emissora municipal Alzira Ràdio iniciant les emissions de la mateixa a partir d’octubre de 1995. Va crear el Grup de Danses d’Alzira, recuperant els gegants i la tarasca i es va constituir el Club Cinema Alzira a la de la Casa de Cultura. Va desdoblar l’Arxiu Municipal separant el fons històric de l’administratiu i potenciant les publicacions municipals. Es va multiplicar l’oferta teatral alzirenya aconseguint fer del Gran Teatre el gran coliseu cultural de la comarca. Amb el conveni de GIRARTE, la Casa de Cultura va mostrar als riberencs l’obra dels millors pintors, escultors i creadors.

La Biblioteca Municipal va ampliar el fons bibliogràfic i es fomentaren les fires del llibre, així com les activitats lectores amb els escolars de la ciutat. Es milloraren els convenis amb les entitats culturals que facilitaren una més ampla oferta musical a través dels programes de música als barris, els concerts de cambra a la Gallera i la creació del Festival de Bandes de Música de Sant Bernat l’any 1997.

Durant aquest període legislatiu també es va millorar l’oferta dels premis literaris Ciutat d’Alzira que L’Ajuntament organitza conjuntament amb l’Editorial Bromera, amb la creació de les modalitats de Divulgació Científica, Juvenil, Infantil i Assaig. I es va crear el trofeu dels premis literaris que consistix en una escultura de l’artista riberenc Manolo Boix.

Aquesta desena edició del Guardó Murta, se suma als anteriors guardonats, des de la primera edició que va tindre lloc l’any 2005 que són: Josep Antoni Fluixà, l’Associació de Veïns de l’Alquerieta, l’Associació Cultura Falla Plaça la Malva, la Societat Musical d’Alzira, Diego Gómez i García, AJUDA – Associació de Juristes Dones d’Alzira, l’Escola d’Adults Enric Valor, Norbert Blasco i Gil i Joan Amèric.

L’acte de lliurament del Guardó MURTA 2016, tindrà lloc a la Casa de la Cultura el pròxim dilluns 9 de maig, a les 20 hores.

Associació Cultural Illa del Xúquer

LA MARE DE DÉU DE LA MURTA, CANDELERA DE SANTA CATERINA

A la senyora, Isabel Sala Cebolla, Padrina de la Candelera, 2011.

PRIMER

El passat mes de juliol es va complir el 56 aniversari de la benedicció de la nova imatge de la Mare de Déu de la Murta. Un fet que va vindre a recuperar una antiquíssima devoció alzirenya injustament oblidada des dels anys difícils de la guerra civil espanyola i, que amb el pas del temps, ha esdevingut una aportació fonamental al nostre patrimoni local. La providència ha volgut que aquest últim mig segle, haja sigut el més fructífer i profitós de la història associativa religiosa de la nostra ciutat i, per això, és la nostra voluntat fer una invitació a recuperar la memòria d'un període certament rellevant. No podem oblidar que han sigut moltes les persones il·lustres que dia a dia han depositat el seu granet d'arena en la construcció d'un gran espai d'amor i devoció a la Mare de Déu de la Murta. A totes elles, volem dedicar aquest xicotet treball de remembrança, com a homenatge al seu incommensurable esforç.

Aqusta història, va començar un dijous 12 de març de 1953, quan un grup d'estudiants de l'institut Rei en Jaume d'Alzira, assistien a una de les classes pràctiques que el professor de dibuix, el senyor Emilio Ferrero, realitzava amb els seus alumnes. El treball consistia a dibuixar i reproduir amb la major fidelitat possible l'estructura de la casa de camp tradicional de la comarca de la Ribera del Xúquer. Aquella vesprada, la casa de camp a visitar i estudiar era un hort de la partida de Xixerà conegut com l'hort de les madrilenyes.

Una casa senyorial amb doble vivenda, una rústica per als hortolans, i una més espaiosa i luxosa per als amos. L'hort, en principi no tenia més interés que la seua pròpia estructura, però en les seues parets guardava una sorpresa extraordinària, allí, en la façana del pati, hi havia un esplèndid testimoni històric, un sorprenent plafó ceràmic de la Mare de Déu de la Murta procedent de l'antic monestir de Jerónimos. Un retaule de 12 taulells, datat l’any 1786, que va deixar impressionats els estudiosos visitants.

Encara que l'existència del retaule ja era coneguda per molts alzirenys, va ser a partir d'aquell moment quan va començar a formar part de la consciència col·lectiva de la ciutadania alzirenya a causa de l'interés que va posar el claustre de professors de l'Institut Laboral, tant en la troballa del plafó ceràmic, com en tot el referent a la Mare de Déu de la Murta i al seu antic monestir de Jerónimos.

SEGON

Aquell any 1953, l'Institut Laboral d'Alzira, sota la direcció del senyor Antonio Tormo García, va començar a publicar una magnífica revista de règim intern titulada MURTA, Ventanal de la cultura ribereña, i els seus responsables sempre van manifestar una destacada inclinació per tots els temes relacionats amb el monestir i a la seua titular. I tal com el nom indica, i la seua portada mostrava, la revista va ser una finestra oberta a la història i a la cultura de la nostra comarca. Una finestra capaç de despertar en un grup de catòlics alzirenys la il·lusió de recuperar l’antiga devoció a la de la Mare de Déu de la Murta.

El missatge murteny que desprenia la revista MURTA, havia calat amb força sobre un grup de jóvens d'Acció Catòlica de les parròquies de Sant Joan i de Santa Caterina. I aquell mateix estiu, es va posar en marxa un equip d'estudiosos que buscaven traure a la llum la història d'una advocació mariana un tant oblidada.

El local d'Acció Catòlica a la Plaça Major, va ser l'escenari de les primeres reunions de treball en què participaren Juan Bautista Blasco Ferrer, Enrique Nuñez Tello, Enrique Marzal Boluda, Salvador Ausina Sanz, José Boscá Guillem, i molts altres jóvens que, de manera més o menys compromesa, manifestaven també el seu interés a col·laborar amb l'equip de treball. L'estudi sobre el monestir de la Murta i la Mare de Déu resultava tan atractiu que prompte es van sumar algunes destacades personalitats, com el doctor Manuel Just Aparicio, l'escriptor Eduardo Soler i Estruch, l'historiador Rafael Sifre Pla i el mateix alcalde de la ciutat, el senyor Bernardo Andrés Bono.

En aquella Alzira de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, al catolicisme local se li obria la finestra d'un nou renaixement religiós capaç de fer realitat els somnis i les il·lusions més inabastables. Havien començat a aflorar energies poderoses capaces de posar en marxa una infinitat de projectes religiosos entre els quals va destacar, “La Junta de Reconstrucción de la Imagen de Nuestra Señora de la Murta”.

TERCER

Va ser durant la festa de la Candelera de l'any 1954, quan aquell grup de jóvens d'Acció Catòlica, considerant-se continuadors de la tradició i devoció d'Alzira a la Mare de Déu de la Murta, prengueren la decisió de reconstruir la Imatge de la Mare de Déu, amb una gran il·lusió i amb la mirada posada en el simbolisme històric que podia albergar-se davall el seu mantell monacal, considerat per alguns, mil·lenari. L'esplendorós passat del monestir de Jerónimos era motiu més que suficient per a començar un nou projecte religiós carregat de justificades motivacions.

Els primers passos van consistir a recaptar el capital necessaris per a la construcció de la nova imatge amb el permís previ del senyor arxipreste de Santa Caterina, el reverend Antonio Sanchis Castellanos, qui va mostrar des del primer moment el seu total suport. El dia 17 de març de 1954, el senyor Bisbe Auxiliar de la diòcesi de València, reverend Jacinto Argaya, va aprovar unes oracions dedicades a la Mare de Déu de la Murta, que li havien sigut proporcionades per Juan B. Blasco Ferrer.

Els esdeveniments començaren a precipitar-se i, durant el mes d'abril d'aquell any, el jove Bernardo Rossell Magraner va fer donació -al grup responsable de la construcció de la nova imatge de la Mare de Déu- d'una corona de plata que va pertànyer a l'antiga talla de la Mare de Déu, i que la seua família havia pogut salvar de l'incendi del mes de maig de 1936. Aquesta troballa resultava fonamental per a la reconstrucció de l'escultura mariana, així que el jove Enrique Núñez Tello, es va desplaçar al domicili de la Família Galvañón a València, a fi de demanar informació, ja que en la base de la corona estava gravada la inscripció següent: “Obsequio a Nuestra Señora de la Murta. Manuela Galvañón Solanich, año 1893”. Amb esta visita es va confirmar l'autenticitat de la corona de plata de la Mare de Déu i es va aconseguir també que la família Galvañón es fera càrrec de la seva restauració i, també, de l'adquisició d'una corona nova amb les mateixes característiques per al Jesuset.

Durant aquell mes d'abril de 1954, Enrique Núñez va visitar diversos tallers d'escultors i d'empreses tèxtils de València amb la finalitat de demanar informació sobre pressupostos per a fer la nova imatge i vestir-la, i després de moltes deliberacions, va quedar triada la proposta que va fer el taller d'escultors de Gaspar i Pérez per al modelatge i construcció de la imatge. I per a vestir-la, el taller de tele

s i confeccions “Fàbrica d'Ornaments d'Església Justo Burillo i Cia.” –La coneguda “Casa Burillo” situada en el número 10 del carrer de la Pau de la capital- que van confeccionar el mantell i el pitet. El cost total de la nova imatge va ser pressupostat en 5.400 pessetes. La nova escultura era una Mare de Déu de vestir de 77 centímetres d'alçària, tallada en fusta i sostinguda sobre una peanya policromada amb or fi. Les mides es van prendre basant-se en una fotografia postal de l'antiga Mare de Déu de la Murta, que guardava el senyor Salvador Enguix España, ajustant la seua proporcionalitat a la grandària de la corona de plata donada per la família Galvañón l'any 1893.

QUART

Aquell grup d'entusiastes alzirenys encapçalats pel jove Juan B. Blasco Ferrer, no va dubtar a posar-se en contacte amb totes les persones conegudes a fi de demanar la seua col·laboració econòmica. Es va iniciar una abundant correspondència amb alzirenys il·lustres que residien fora d'Alzira. Amb data 22 d'abril de 1954, Juan Blasco, escriu una carta al procurador en corts, el senyor Eugenio Martí Sanchis, a qui informa del projecte de recuperar la devoció mariana de la Murta, recordant la romeria de l'any 1935 celebrada amb motiu de l'octau centenari del naixement del Pare Sant Bernat, i sol·licitant-li la corresponent ajuda i no sols econòmica. També amb data 22 d'abril, escriu una carta a la senyora Enriqueta Sainz de Carlos, propietària de la finca de la Murta, demanant la seua col·laboració econòmica i també una possible documentació relacionada amb l'antic monestir de la Vall dels Miracles o Vall de la Murta. Petició que es va veure recompensada amb un donatiu de 500 pessetes. Amb data 21 d'abril, Juan Blasco escriu al Bisbe de Tarragona a qui li demana informació sobre una imatge de la Mare de Déu de la Murta que l'arquebisbe Vich hauria portat a aquella diòcesi quan va regentar el seu bisbat.

Durant el mes de juny s'intensifiquen els treballs i els viatges a València a fi de perfilar tots els detalls de lanova imatge de la Mare de Déu,

especialment la màscara de la cara i la selecció de les teles per a vestir-la; paral·lelament es continuen buscant els recursos econòmics necessaris amb els quals fer front al pagament dels diversos dispendis que s'anaven produint.

El dia 13 de juliol de 1954 es va sol·licitar l'aprovació de la nova imatge de la Mare de Déu de la Murta a la Comissió Diocesana d'Art Sacre de l'Arquebisbat de València, així com també, la seua benedicció. Peticions que van ser aprovades el dia 14 d’aquell mes, sent autoritzat el senyor arxipreste de la ciutat, reverend Antonio Sanchis Castellanos, a fer la solemne consagració el dia 24 de juliol, amb el pagament previ de la taxa de 31 pessetes.

A partir d'aquell moment el programa d'activitats es va accelerar de manera espectacular. El ja esmentat dia 24 de juliol, just l'endemà de la festivitat dels Sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia, es va organitzar una benedicció fastuosa en les mateixes ruïnes del monestir de la Murta. La cerimònia religiosa va estar presidida pel sacerdot alzireny, reverend Bernardo Mascarell. Aquella jornada estiuenca va resultar tot un èxit sense precedents, van participar tots els clergues d'Alzira en representació de les seues respectives parròquies, junt amb les autoritats municipals, acadèmiques i socials. S'havia iniciat la consolidació d'un somni daurat.

QUINT

Una vegada entronitzada la nova imatge de la Mare de Déu de la Murta en l'Església Arxiprestal de Santa Caterina, la Junta Directiva en la seua reunió del dia 30 d'octubre de 1954, presidida per Juan B. Blasco Ferrer i amb la presència del vicepresident el senyor Manuel Just, del secretari, el senyor Enrique Núñez, del tresorer, el senyor José Bosca i els vocals, el senyor Salvador Ausina Sanz i el senyor Bernardo Rossell, es pren l'acord de demanar al senyor arxipreste, la possibilitat d'ocupar l'antiga capella de la Mare de Déu situada al costat de l'evangeli de l'altar de Sant Bernat, on ja s'havia venerat des de la primera exclaustració del monestir de la Murta, l'any 1821, fins a la seua desaparició l'any 1936. Esta petició era perquè la Imatge de la Mare de Déu estava des del dia de la seua benedicció al costat de l'evangeli de l'altar major de Santa Caterina sense cap protecció de les inclemències mediambientals. També, els jóvens promotors van prendre la decisió de legalitzar la nova confraria amb la finalitat de prosseguir amb el culte i la devoció a la seua Santíssima Mare, d'una manera més oficial i amb totes les obligacions i drets de les altres confraries. I amb aquella finalitat es va redactar un reglament que contenia 21 articles distribuïts en tres capítols i unes disposicions generals. El capítol I, el conformen cinc articles que es referixen a l’Erecció i finalitat de la Germandat, de la següent manera,

Articulo 1º.- Se erige canónicamente en la Iglesia Parroquial de Sta. Catalina Vg. y Mr. de Alcira, la Hermandad de Caballeros de la Santísima Virgen Nuestra Señora de la Murta.

Articulo 2º.- El fin de la Hermandad es incrementar la devoción a la Virgen Santísima Inmaculada, en su más genuino sentido como medio para llegar a Jesucristo, amándola y venerándola como Madre de Dios y Madre Nuestra, medianera de todas las Gracias. Para ello estudiará la Hermandad los dogmas y prerrogativas a Ella referentes.

Como objeto sensible y expresión física de esta devoción a María Santísima la Hermandad venerará la Imagen de Nuestra Señora en el Titulo y advocación de Nuestra Señora de la Murta; por cuya Imagen referirá a la Virgen Santísima todo el culto externo, basándose para ello en la documentadísima y alcireña historia de dicha advocación.

Articulo 3º.- La Hermandad tendrá anexos fines caritativos fomentando la hermandad cristiana y fines culturales dando en estos preferencia al estudio de la historia de Alcira.

Articulo 4º.- Los componentes de la Hermandad tendrán un Círculo de Estudios mensual.

Articulo 5º.- La Hermandad celebrará la fiesta de Nuestra Señora de la Murta el día dos de febrero en que tradicionalmente se celebraba desde siglos. Así mismo, si le fuera posible a la Hermandad se celebrará otra fiesta en el último domingo de mayo para venerarla como Medianera de Todas las Gracias.

L'esmentat reglament va ser enviat amb el vistiplau del senyor arxipreste, al senyor arquebisbe de València, Reverendíssim Senyor Marcelino Olaechea i Loizaga, qui amb data 17 de novembre de 1954 es va dignar aprovar-ho i erigir canònicament la “Germandat de Cavallers de la Mare de Déu de la Murta”. També es van fundar de manera annexa a aquesta germandat, l'Associació Femenina de la Mare de Déu de la Murta, i una Congregació Infantil d'Amics del Jesuset de la Murta. Ja amb el pas del temps aquestes organitzacions van quedar unides i integrades en l'actual REIAL CONFRARIA DE LA MARE DE DÉU DE LA MURTA.

SEXT

La Germandat de Cavallers de la Mare de Déu de la Murta, havia començat amb força el seu camí, i el seu president el senyor Juan B. Blasco Ferrer prompte va iniciar els primers contactes amb la comunitat

de monjos Jerónimos del monestir de Santa Maria del Parral de Segòvia, a fi de demanar informació sobre la història del monestir alzireny. I molt prompte, la germandat va aconseguir reunir una gran documentació sobre l'orde jerònima i sobre el cenobi de la Murta, degut especialment als esforços del president i de D. Enrique Nuñez.

Servisca com a exemple la troballa miraculosa de l'important document titulat, Historia de la fundación del Monasterio del Valle de Miralles y allazgo de la Santísima Imagen de Nuestra Señora de la Murta, año 1773, original del pare Juan Bautista Morera prior del monestir de la Murta, i del qual va ser cedida una còpia a la Reial Confraria per gentilesa del seu propietari, l'il·lustríssim senyor baró de Terrateig. I tot això, sense perdre de vista la intensa recerca d'informació durant els mesos de setembre a novembre de 1955, d'altres fonts documentals en l'Arxiu Històric Nacional de Madrid.

I tot per mediació del citat D. Eugenio Martí Sanchis, que va contactar directament amb D. Francisco Sintes, aleshores director general d'Arxius i Biblioteques del Ministeri d'Educació Naconal, i de D. Luis Sánchez Belda, director de l'Arxiu Històric Nacional. Es van localitzar, en l'esmentat arxiu, 292 pergamins datats entre 1289 i 1667 referits tant a la Vall de la Murta com al Monestir Jerònim i, també, un lligall de papers administratius de l'época del renaixement, un Llibre de Censos del segle XVI, diferents Actes Capitulars datades entre 1580 i 1661, i un Registre de Religiosos comprés entre 1537 i 1798. Destacar que va cridar l'atenció de D. Enrique Nuñez entre els lligalls localitzats un titulat “Trasllat d'un document eclesiàstic sobre indulgències concedides als que visiten la Mare de Déu de la Murta” (any 1469) del qual finalment es va sol·licitar còpia traduïda del llatí amb un cost estimat de 200 pessetes.

Però s’havia d’arribar més lluny, i es necessitaven ajudes importants, així que, durant el mes de febrer de 1955, la Germandat -coneixedora de la seua devoció mariana- va decidir nomenar la senyora Concha Piquer, Cambrera Honorària Perpètua, enviant un calorós escrit a Logronyo elogiant el seu art i la seua gran dignitat artística a més de les seues dos facetes més personals, la de cristiana i la de valenciana. Nomenament que la senyora Concha Piquer, va agrair fent arribar un gir de mil pessetes, el dia 25 de març, per a la restauració de la capella de Santa Caterina. A continuació es va iniciar un calendari de treball amb la finalitat de donar a conéixer als mitjans de comunicació l'advocació mariana murtenya. Es va mantindre correspondència amb l'Anuari Catòlic Espanyol, que dirigia Fra Justo Pérez de Urbel, amb els periòdics LAS PROVINCIAS i LEVANTE, amb la revista Ànims, i amb les emissores, Ràdio Alzira-SER i Ràdio València.

D'altra banda, s’havia d’atendre també la recuperació de la litúrgia pròpia de la devoció mariana de la Mare de Déu de la Murta i, amb aquesta finalitat, es van escriure les oracions per al septenari que la Germandat havia disposat celebrar a finals del mes de maig. Es van compondre uns gojos nous i unes oracions per al rosari, obra de Juan B. Blasco per a cada dia del Septenari:

Día 1º.- Ntra.Sra.de la Murta, Reina de los ascetas de la Murta.

Día 2º.- Ntra.Sra.de la Murta, Reina de los afligidos y consuelo de los decepcionados.

Día 3º.- Regla Monástica, Monasterio de Jerónimos de Ntra.Sra.de la Murta

Día 4º.- Visitantes de Ntra.Sra.de la Murta: San Vicent Ferrer, Santo Tomás de Villanueva y Beato Juan de Ribera.

Día 5º.- Peregrinaciones piadosas a Ntra.Sra.de la Murta: Felipe II, 19 de Febrero de 1586.

Día 6º.- Ntra.Sra.de la Murta: Sede de la sabiduría y camino hacia Jesucristo.

Día 7º.- Ntra.Sra.de la Murta: Imagen de la Reina que gana todos los desvelos.

SÈPTIM

En la reunió de la Junta Directiva del dia 21 de gener de 1955, es van prendre els acords de nomenar Confrares d'Honor la senyora Enriqueta Sainz de Carlos, viuda de Cantos, la qual va agrair el nomenament amb un donatiu de mil pessetes, el Pare Fra Justo Pérez de Urbel, i el procurador en Corts il·lustríssim Senyor Eugenio Martí Sanchis. També es van ampliar els càrrecs de la Junta Directiva, creant-se les figures de Depositari i Administrador, Regidor d'estudis històrics, Regidor d'estudis religiosos i Regidor de relacions i coordinació, arribant-se a l'acord de convocar el primer Capitul General de la Germandat per al dia 28 d'aquell mateix mes de gener. També es va acordar nomenar primera Padrina de la festa de la Candelera la senyora Amparo Bono de Oro, la qual va estar acompanyada pel senyor Salvador Núñez Garés, com a Padrí.

En el mes de febrer de 1955, tingué lloc la primera festa de la Candelera de la Mare de Déu de la Murta, després de la guerra civil, la qual es va celebrar en l'altar dels Sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia, reblit de clavells i plantes ornamentals, amb una homilia a càrrec del reverend pare, Juan Benavent, rector de l'Església de Sant Joan Bosco de València, que va deixar impressionats els feligresos. La Padrina d'aquella primera festa va ser, com ja hem mencionat, la senyora Amparo Bono, es van repartir les candeletes menudes amb un ramet de murta lligat amb un llaç blanc i les candeles majors portaven la senyera valenciana per llaç. En finalitzar la missa solemne va haver-hi besamà a la Mare de Déu només per als xiquets, que van assistir en gran nombre. La festa va aconseguir una gran repercussió social i la premsa va reflectir l'esdeveniment inclús amb il·lustració fotogràfica de la Padrina senyora Amparo Bono, junt amb les cambreres d'aquella primera festa: les senyores i senyoretes, María Carmen Piera, Elisa Palop, María Consuelo Colomer, María Carmen Escrivá, Isabel Núñez, Marita Ferrer, Consuelín Miró, María Teresa Núñez, Ángeles Colomer, Ana María Pereperez, Maruja Lloret, Purificación Rubio, Amparín Rossell i Maruja García.

Transcorreguts ja els primers mesos de treball preparatori, la nova Germandat de Cavallers de la Mare de Déu de la Murta, havia començat a gaudir d'un rellevant prestigi a causa de la gran quantitat d'adhesions que estava rebent per part del món de la cultura, de l'economia, de la docència i de la política local. I enmig de tota aquesta aurèola d'esplendor tingué lloc la primera Junta General el dia 28 de gener de 1955, on el doctor i poeta el senyor Manuel Just, va exposar una sèrie de dades històriques relacionades amb la Mare de Déu, amb el seu antic monestir i amb el seu impressionant patrimoni. Després, es va fer pública la llista de les cambreres que van acompanyar els padrins en la festa de la Candelera, i de l'obsequi que aquestes van oferir a la Mare de Déu, i que va consistir en un grup escultòric format per un núvol amb dos àngels i els escuts de la ciutat i de la Reial Confraria, com a element complementari de la Imatge de la Mare de Déu, així com també, l'obsequi de la padrina consistent en un ceptre d'or, plata i robins, en record d’allò que, segons diu la tradició, va regalar el rei Felip II a la Mare de Déu, durant la seua visita al Monestir.

OCTAU

Els esdeveniments anaven confirmant la consolidació d'un bell somni marià. El dia 10 de novembre de 1955, i en sessió ordinària de la Junta Directiva, es van analitzar els avanços en la investigació sobre documents de l'Arxiu Històric Nacional i de la Direcció General d'Arxius i Biblioteques. I tot sense deixar de costat el treball d'aproximació a les personalitats més il·lustres que pogueren estar relacionades amb el monestir de la Murta. Es va nomenar Cavaller d'Honor a l'excel·lentíssim Senyor Jesús Manglano de Montull, baró de Terrateig, descendent del senyor Diego de Vich Manrique de Lara, antiga família protectora del monestir. Precisament de l'esmentada família Vich, la Confraria agafaria el seu blasó familiar com a emblema.

El creixement de la Reial Confraria, aconsellava donar un rumb nou a la Germandat consolidant les seues Juntes Directives de cavallers i de senyores. Així, en l'Assemblea General del dia 12 de maig de 1957, s'anomena presidenta de l'Associació Femenina de la Mare de Déu de la Murta la senyora Amparo Bono de Oro, secretària a la senyora María Perepérez de Núñez i tresorera a la senyora Amparo Redal de Presència, assistides pel següent grup de vocals, la senyora María Colom de Andrés, senyora Milagros Ferrandis de Rossell, senyora Dolores Blasco de Just, senyora Carmen Fontana de Ferrer, senyora Carmen Roselló de Mansilla, senyora Teresa Tello de Núñez, senyora Maria Redal de Piera, senyora María Perepérez de Ferrer i la senyora Trinidad Redal de Martínez. També es va acordar renovar els càrrecs de la Junta de cavallers, quedant elegits els nous directius de la següent manera, president, el senyor Rafael Preséncia Lliso; secretari, el senyor Vicente Sanz Castellanos; tresorer, el senyor Bernardo Ferrer Perepérez, i regidors d'Assumptes Històrics, el senyor Manuel Just Aparicio; el senyor Ricardo Fluixá Gómez i el senyor Enrique Núñez Tello. Regidors d'Assumptes Religiosos, el senyor Vicente Ferrer Calatayud i el senyor Juan B. Blasco Ferrer, assistits pels deu senyors regidors següents, Manuel Oro López, Salvador Núñez Gares, José Durá, Manuel Martínez Cunca, José Negueroles Company, José Pellicer Magraner, Enrique Núñez Tello, Adolfo Piera, José Vila i Jaime Mansilla Planas.

NOVÉ

Però el procés de consolidació de la Reial Confraria de la Mare de Déu de la Murta, no seria un camí de roses, i molt prompte van aparéixer els primers problemes, i els difícils conflictes amb el clero i amb altres confraries de la ciutat.

Encara no havia passat el primer any des de la seua creació, ja començaren a aparéixer els primers indicis de desencontre., El mes de maig de 1955, la Reial Confraria, havia sol·licitat permís per a celebrar el septenari de la Mare de Déu de la Murta en l'altar de Sant Bernat, permís que va ser denegat per l'Arxiconfraria dels Sants Patrons, amb data 12 de maig de 1955. I amb anterioritat, al febrer del mateix any es va proposar en ambients fallers una Ofrena Floral a la Mare de Déu de la Murta, que finalment tampoc es va celebrar. En aquells dies encara ningú no podia imaginar que aquella situació de desencontres desencadenaria un clima ben difícil de sostindre.

Resulta impossible explicar la història de la Reial Confraria de la Mare de Déu de la Murta sense fer referència a l'Assemblea General Extraordinària del dia 13 d'octubre de 1957, on el senyor president, el senyor Rafael Presencia Lliso i tota la seua Junta Directiva van presentar la dimissió irrevocable. La troballa per part del clergue escolapi pare Blay, en l'Arxiu Municipal d'Alzira, d'un document amb data 6 de maig de 1893, i en el qual, la Corporació Municipal anomena la Mare de Déu de la Murta Copatrona de la ciutat d'Alzira, així com la posterior publicació d'aquest document per part de la Reial Confraria, amb la finalitat de donar a conéixer als ciutadans tan singular acord municipal, van despertar la més absoluta desconfiança entre la comunitat de confraries patronals de la ciutat.

Aquella Junta General va arribar a tindre una duració de més de tres hores, produint-se una infinitat d'intervencions relacionades amb l'únic punt de l'ordre del dia, el de la dimissió, o no, de la junta rectora. I finalment, el president i la junta directiva van prendre la decisió de continuar en els seus càrrecs si tots els presents assumien la responsabilitat de defendre sense pal·liatius el seu treball, cosa que va provocar l'aplaudiment unànime dels assistents com a mostra de suport al president i a tota la seua Junta Directiva.

A partir d'aquell dia, la Reial Confraria de la Mare de Déu de la Murta va començar a viure moments difícils, però també, moltes hores i molts anys d'inoblidable esplendor.

EPÍLEG

En el transcórrer del seu mig segle llarg de vida, la Reial Confraria de la Mare de Déu de la Murta, ha dut a terme diverses iniciatives amb la finalitat d'engrandir el prestigi d'una de les devocions marianes més antigues de la ciutat. I entre les moltes activitats, cal destacar la reconstrucció de la seua capella, en l'església de Santa Caterina, i que va ser beneïda el dia 2 de febrer de 1960, festa de la Candelera, així com la construcció del magnífic retaule barroc, tallat en fusta castellana per l'escultor, José Catalunya, i policromat amb or fi per l'artista valencià, Francisco López, sent beneït durant el septenari del mes de juny de l'any 1968 pel senyor arxipreste de la ciutat el reverend, Francisco Albiol Bañon. I tot això acompanyat d'un ampli programa d'activitats com, la convocatòria de dos Jocs Florals, Setmanes Culturals, exposicions d'art i de patrimoni històric, concerts musicals, i per descomptat, la ja tradicional romeria del primer diumenge de juny, que cada any dóna vida a les pedres històriques del Monestir. I totes aquestes activitats han sigut realitzades, i es realitzen, com a suport i complement al programa religiós que determina la pròpia litúrgia mariana en honor de la Mare de Déu de la Murta, i que constituïxen l'element distintiu de l'actual Reial Confraria de la Mare de Déu de la Murta.

Alzira, gener de 2011.

Josep Lluís Andrés

Salvador Montalvà

ALZIRA I POBLET 50 anys de pelegrinatge

Enguany, els devots de Sant Bernat Màrtir celebrem el cinquanta aniversari de la primera peregrinació al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. I és que, ara fa cinquanta anys, el president de l'Arxiconfraria dels Sants Patrons, el senyor Manolo Montagud, va aprofitar els minuts previs a l'inici de la processó del Corpus Cristi, que a causa del mal oratge es va ajornar de dijous al diumenge dia 31 maig d’aquell any 1959, i va convocar els membres de la junta directiva de l’arxiconfraria a una reunió urgent. La cita era pel dia següent, a les 22 hores. La nit del dilluns no va ser especialment

calorosa quant a climatologia es refereix, però la temperatura dels assistents a la reunió va pujar a nivells ben considerables. El senyor Manolo havia preparat una bona taula amb dolços i licors de marca a la terrassa interior de sa casa. La reunió sols tenia un punt a debatre, però era ben sucós.

I és què, l’abat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, reverendíssim Edmundo Maria Garreta, havia adreçat una carta a l'Arxiconfraria en contestació a una anterior que el senyor Montagud havia enviat dies abans, i en la qual manifestava a l’abat, la voluntat dels devots bernardins de començar una etapa d’amistat i bones relacions entre el Monestir de Poblet i l’arxiconfraria alzirenya. L’abat, en el seu escrit, acceptava ben gustós la invitació, però venia acompanyada d’una important petició: els monjos de Poblet volien ampliar el seu tresor monacal amb una nova relíquia del Pare Sant Bernat, tot amb la pretensió de restituir la desapareguda durant l’exclaustració de l’any 1835.

En el monestir pobletà eren sabedors que les imatges alzirenyes de Sant Bernat i les Germanetes són reliquiaris, i que guarden al seu interior la joia sagrada de les despulles mortals dels sants.

La demanda del pare abat va desorientar el president i els seus directius.—I ara què fem? —va preguntar el senyor Montagud als membres de la junta—, les relíquies estan lacrades i segellades. No les podem tocar.

Tots sabíem ben bé que era necessària l’autorització del senyor arquebisbe de València per tal de desprecintar la imatge de bronze i traure un osset del seu interior. Però també pensàvem que no quedava altra alternativa que complaure l’abat si volíem continuar amb el projecte d’agermanament de la nostra arxiconfraria amb la comunitat de l’abadia de Poblet.

Sense pèrdua de temps començàrem els preparatius. Informàrem el senyor arxipreste don Francisco Albiol i el senyor alcalde don Bernardo Andrés, i sol·licitàrem audiència amb el senyor arquebisbe, el reverendíssim Marcelino Olaechea.

I la cosa va anar bé. La Corporació Municipal ens va obrir les portes de bat a bat i ens va oferir tota la seua col·laboració. La confraria de la Mare de Déu del Lluch es va sumar als actes i de manera conjunta organitzàrem una gran peregrinació pels dies 28 i 29 de juny, aprofitant el pont festiu de Sant Pere i Sant Pau. Omplírem un gran autobús amb les autoritats municipals encapçalades per l’alcalde, el senyor Bernardo Andrés, i la junta de l'Arxiconfraria al complet presidida pel senyor Manolo Montagud. També tinguérem el suport del Centre Excursionista d’Alzira que es va unir a la peregrinació.

I ara, després de tants anys, encara resulta difícil oblidar la cordial rebuda que ens oferiren els monjos. La correcta atenció que ens dispensaren. I per descomptat, la majestuositat dels actes religiosos ben impregnats del solemne ritual de la bella litúrgia, i que celebràrem el dilluns, festivitat de Sant Pere. A les nou del matí la processó amb la relíquia bernardina duta davall

d'un pal·li, des de la porta daurada que obri el recinte conventual fins a la gran basílica monacal. Després, a les deu del matí, la missa pontifical concelebrada presidida pel reverendíssim pare abat. I per posar fi a la visita, férem un recorregut pel recinte monacal guiats per l’abat, el qual ens va mostrar les dependències més rellevants, i ens va explicar el procés de reconstrucció d’aquell impressionant edifici medieval que ens deixà a tots bocabadats.

L’encontre entre els alzirenys i els monjos cistercencs va resultar tan satisfactori que, finalitzada la jornada, i durant el temps de les salutacions i acomiadaments, el reverendíssim pare abat es va comprometre a vindre a Alzira el mes de juliol i participar en la festa dels Sant Patrons.

Aquell dia, molts alzirenys iniciàrem el retrobament amb el nostre passat, amb la nostra història. Aprenguérem moltes coses sobre el Rei Jaume I el Conqueridor, el monarca cristià que va fundar el Regne de València, que va morir a Alzira i que va voler ser soterrat a Poblet. Descobrírem les arrels cristianes dels nostres patrons, i poguérem comprendre millor l’esperit de generositat que va caracteritzar la vida de Sant Bernat.

Quan l’autobús inicià el camí de regrés a Alzira, i mentre els pelegrins miràvem cap enrere i ens acomiadàvem d’aquell increïble espai celestial, tots murmuràvem en silenci el desig de poder tornar algun dia, ja que allí, tots havíem sentit al nostre interior, la inenarrable presència de Déu.

I els nostres desitjos s’han complit. Des d’aquell dia, enguany fa cinquanta anys, els alzirenys no hem deixat de visitar, any rere any, el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Hi anem cada 2 de setembre, el dia que l’orde del Cister celebra la festivitat anual dedicada als Sants Màrtirs Riberencs.

Josep Lluís Andrés (Imatges del Monestir de Poblet)

EL MIRACLE DEL CRIST DELS CANTERERS

Eren les deu del matí tocades quan la senyora Maria, obria les portes de sa casa al carrer de l'Hospital, i encenia els llums del dosser. Un dosser fet amb una cortina de color roig obscur de fons i deixant vore l'entrada da la casa acabada de pintar i de restaurar per a despedir, com Déu mana, els santets devocionals de la barriada després d'haver gaudit de la seua companyia durant tot l'any per haver sigut els clavaris
I, com tots els dies, la senyora Maria, es disposava a arreglar els ramells de flors situats al voltant de l'andeta que representa el calvari amb les tres imatges, la del Crist, la de la Mare de Déu i la de Maria Magdalena. Tot estava perfecte fins que va alçar els ulls i va vore el Nostre Senyor Crucificat. En aquell moment es va quedar sense alé.
—Agustí..., Agustí...—, cridava esvaïda la senyora Maria.
El marit, el senyor Agustí Costa, es presentà de seguida al requeriment de la seua esposa.
—Agustí, el Crist està completament remullat d'aigua—, va advertir la senyora Maria amb veu tremolosa
El senyor Agustí, en alçar el cap i vore el Crist, es quedà de pedra, i una intensa soflama va començar a circular per les seues venes.
El matrimoni, angoixat, va tancar les portes del carrer, i després d'uns minuts de confusió va optar per cridar els dirigents de la festa.
Els festers, reunits a porta tancada, no donaven crèdit a allò que estaven veient, i decidiren posar la cosa en mans del rector de l'Encarnació don Ricardo Borras.
Era el mes d'octubre de l'any 1951. La barriada dels carrers, Alfareros i Dos de Mayo, situats al voltant de la cantereria de l'antic convent dels pares caputxins, estava de festa. Per aquells anys, les festes dels barris i de les partides d'Alzira, eren la cosa més gran del món. Els carrers estaven sempre molt ben engalanats amb "berbena" de fabricació pròpia feta en cases particulars, amb fil de palomar i retalls de paper de seda de diversos colors apegats al fil amb pasteta de farina de blat. El cel dels carrers quedava reblit de fileres de banderetes retallades amb geomètriques puntetes i originals foradets, tot fruit d'una artesania casolana transmesa de pares a fills.
De vesprada, era impressionant la massiva participació del veïnat en les cavalcades de disfresses, ben animades per xarangues formades per músics desvergonyits, segons murmuraven a l'orelleta les iaies del barri. Per les nits, la representació d'obretes i sainets de teatre valencià interpretats pels mateixos festers i dirigits pel senyor Salvador Segura, "el Nel·lo", un home alt i espigat que va fer història a la barriada, omplien de catrets i cadiretes de boga el carrer, "Héroes de Belchite": carrer que feia d'improvisat saló d'actes. I fidels a la més antiga de les tradicions, a la matinada no faltaven mai les albades.
Però aquell any, el Crist dels Canterers va voler que fóra diferent. I la festa de la nostra barriada va trastocar, de manera involuntària, la tranquil·litat de la societat alzirenya de postguerra. Un riu de personal va ocupar el carrer de l'Hospital durant tota la setmana de festes per poder contemplar un fet tan estrany com extraordinari, i comprovar com la senyora Maria la de Constantino, de peu damunt d'una cadira, torcava i torcava sense parar les gotes de suor que de manera continuada emanaven de l'escultura sagrada.
El rumor d'un portentós miracle va somoure els pilars de l'església alzirenya, que per aquells dies estava molt ocupada preparant la Gran Misión General a la nostra ciutat. Una Misión que els missioners de la congregació de Pares Paüls dugueren a cap a Alzira durant el mes d'octubre, i que inauguraren solemnement el diumenge dia 14, just una setmana deprés de la nostra festa, en una cerimònia fastuosa a la Plaza del Caudillo, presidida per les imatges de la Mare de Déu del Lluch, i del Pare Sant Bernat i les Germanetes.
El clero alzireny, preocupat com estava pels inminentes esdeveniments religiosos de la Gran Misión General, hagué de reunir-se de manera urgent sota la presidència del rector de Santa Caterina, don Antonio Sanchis, en un intent de resoldre per la via ràpida la situació que s'havia creat a la barriada dels canterers de caputxins. I el conclave alzireny, després d'una breu deliberació, va acordar per unanimitat tirar terra a l'assumpte del miracle.
Els festers, ben disgustats per la decisió del clero, acceptaren resignats el veredicte eclesiàstic amb la sensació que els capellans els havien fet la guitza sense cap mirament.
El portentós miracle del Crist dels Canterers, va quedar finalment com una anècdota més de les moltes que les Festes dels Barris i Partides d'Alzira han protagonitzat al llarg de la seua història. Una història meravellosa que es perd en el túnel del temps.

A les festeres i els festers que
viuen amb emoció les festes del
seu carrer.
I a la senyora Consuelo Bono,
la seua presidenta.

Josep Lluís Andrés.

LA BENAURADA TROBALLA

Tot va començar un gloriós dia 30 de desembre. El dia que Sa Majestat el rei En Jaume I el Conqueridor, va entrar a la Vila musulmana d'Algetzira, i la va prendre en possessió. Els cristians, que anaven conquerint implacables els territoris peninsulars, van arribar a la rica i emmurallada illa del Xúquer, i després d'haver-la ocupat, la van incorporar, complint el manament de Déu, a la nostra poderosa religió.

Conten els vells que, aquell mateix dia, només posar els peus en la conquerida Algetzira, el primer pas que va fer el gran monarca cristià va ser manar buscar les despulles mortals del recordat Bernat, sant monjo cistercenc del Monestir de Poblet, i les de les seues germanes Maria i Gràcia, tots tres martiritzats i soterrats en un veral pròxim al riu Xúquer. El rei en Jaume, vinculat des de sempre a la comunitat religiosa de l'orde del Cister, i de manera especial a l'Abadia de Santa Maria de Poblet, que era la seua segona casa, coneixia amb detall la vida de fra Bernat, i sabia ben bé de tots els miracles que havia fet a Poblet. Però sobre totes les coses, sabia del gran servei que, com a monjo del Cister i servent de Déu, havia prestat a la seua família, primer al seu besavi el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, i després al seu avi el rei Alfons I.

Moltes i variades foren les investigacions que va fer el rei. Va interrogar les persones més sàvies i de més edat de la nostra comarca per poder localitzar el paratge on van morir els tres germans. Però ningú no li va donar resposta. Era el secret més ben guardat per aquells que havien consolidat l'execució.

Els dies passaven i passaven sense contemplació, i les indagacions no donaven resultat, així que, ja no quedava més opció que rastrejar el terreny pam a pam. Un exèrcit d'homes valents iniciaren un procés d' excavacions per les dues voreres del camí que va d'Algetzira a Pintarrafes des de l'embarcador del riu Xúquer.

El temps transcorria amb rapidesa i la suprema presència del sobirà era requerida en el front de batalla. Malauradament, la recerca de l'estimat tresor no resultava fructuosa i no s'aconseguien resultats. La desesperació començava a enfonsar l'anima del més poderós monarca de la cristiandat, el qual sabia ben bé, que no podia desistir en la seua lluita per recuperar les sagrades despulles.

Era ple hivern i feia fred, els dies es feien curts i les nits massa llargues. I un dia, a última hora de la vesprada, mentres el rei contemplava el territori riberenc des de la cima de la muntanyeta més pròxima a la població, i desesperat d'allò més no poder, va alçar els ulls cap al cel i li va demanar a Déu Nostre Senyor que l'ajudara, li va prometre que si recuperava els cossos dels màrtirs, manaria construir allí mateix, una bona ermita dedicada a la veneració del Salvador.

I Déu Nostre Senyor, una vegada més, va escoltar la petició del seu monarca preferit.

A poc a poc, el dia començava a tancar portes i el rei va iniciar el retorn a la Vila. I just en aquell moment, quan les primeres foscors de la nit feren acte de presència, tres potents cometes missatgers baixaren del més alt del cel, i aterraren en la zona on estaven soterrats els cossos sagrats.

El prodigiós espectacle estel·lar va causar gran impressió entre els habitants de la comarca. El rei, es va adonar de seguida que allò era un senyal del cel, i va notar al seu costat la presència de Déu. De manera immediata, i des d'aquell mateix cim muntanyós on es trobava, va donar les ordres necessàries perquè al dia següent foren buscades les apreciades relíquies en aquell espai marcat per les estreles.

Déu Nostre Senyor havia atés la petició del rei, i els tres estels miraculosos posaren fi a l'angoixa reial, i el recompensaren amb la benaurada troballa.

Jaume I, en agraïment, no solament va complir la promesa de construir una ermita dedicada al Salvador, en el punt més alt de la muntanyeta, sinó que també, va manar la construcció en el camp sagrat de la troballa, a l'altra part del riu Xúquer, d'una esplèndida capella amb tres grans sepulcres, per a guardar i venerar durant tots els segles venidors, els cossos dels tres sants màrtirs de la cristiandat.

Corria l'any del Senyor de 1243, i el rei en Jaume I, se n'anà d'Algetzira gojós i satisfet per haver aconseguit un dels grans objectius de la seua croada. Però el que no sabia aleshores el Rei Conqueridor, era que el mateix sòl riberenc que havia sigut morada pòstuma del sant monjo fra Bernat i de les seues germanes Maria i Gràcia, seria també l'últim escenari de la seua existència, on passaria el darrer mes de la seua vida, i on acabaria finalment els seus dies terrenals.

En la Vila d'Algetzira, el rei en Jaume, rodejat dels homes fidels que l'havien acompanyat al llarg de la seua vida, com el Gran Mestre del Temple i Bisbe d'Osca, Jaume Sarroca, i dels grans eclesiàstics i nobles cavallers, va fer l'últim testament i va repartir els seus regnes entre els dos fills legítims, Pere i Jaume.

Finalment, es va desvestir de rei i es va vestir de monjo del Cister, i va manifestar la seua última voluntat de mampendre el camí cap a Poblet, per a morir i ser enterrat en el Monestir cistercenc, junt al seu iaio, el rei Alfons I.

Va morir camí de València el dia 27 de juliol del 1276, en el lloc exacte on el seu fill, Pere el Gran, va manar alçar una esplèndida creu coberta amb l'escut de la seua dinastia reial.

Déu Nostre Senyor, i no sé si, igualment el pare sant Bernat, van voler que la nostra terra fóra també el punt de partida cap al cel del més gran monarca de la cristiandat.

Al Rei en Jaume I, en el VIII Centenari del seu naixement.

Josep Lluís Andrés.